La protagonista del film, Anna, està a punt de prendre els vots com a monja a la Polònia del 1960. La mare superiora vol que conegui els seus orígens abans de donar el pas i lliurar-se a Déu. Aquest camí la portarà a conèixer a la seva tia, que no va voler quedar-se amb ella un cop es va quedar òrfena i, a més, va tenir un paper important en la revolta comunista. El director agafa aquest pretext, el d’una novícia que no sap res del passat històric i familiar i, especialment, no sap res de la vida ni del seu propi cos per fer-nos explorar aquest món tan desconegut com és el de la memòria històrica.
A la superfície i de manera molt positiva, el primer que crida l’atenció del film dirigit per Pawel Pawlikowski és la seva estupenda fotografia. Una meravella. Tan sols per aquesta obra d’art visual val la pena veure aquesta pel·lícula. No és una fotografia planificada cap al contrast ni l’expressivitat. Aquí ressalten els matisos del gris, les textures i la composició dels enquadraments, on la geometria en contraposició de la naturalesa té una radical importància.
Fàcilment destacable, també, és la tasca de les actrius: si Agata Trzebuchowska, en el paper de la novícia Anna, desplega un arsenal de mirades carregades d’innocència, que busca el coneixement en un món complex, ple de secrets i entendre l’atracció per el cos de l’home; tota la seva actuació és pausada i subtil. Al contrari, Agata Kulesza, com Wanda Gruz, la tia d’Anna, és un personatge complex, amb un passat tèrbol i un present fosc, regat d’alcohol i relacions d’una nit amb homes dels que ni tan sols s’acordarà l’endemà. La seva actuació és temperamental, carregada d’un temperament com a màscara davant d’una evident tristesa existencial.
El problema que es presenta en sortir del cinema, passejar i digerir el film, és que hi ha dos factors que es contraposen: el tempo i la trama. Tota la pel·lícula està plantejada com si d’un thriller es tractés, les dues protagonistes viatgen, parlen amb possibles testimonis dels successos que investiguen, troben pistes falses i gent que no vol que se sàpiguen certs secrets i acaben descobrint la crua realitat. Tanmateix el tempo ens indica que el film hauria de aprofundir en els terribles fets de la guerra i com els ciutadans van haver de conviure amb les seves vergonyes en el seu dia a dia. Hi ha alguna cosa que no encaixa i que produeix una estranya sensació d’estar fora de lloc. A favor cal dir que la curta durada del film ajuda a que la seva lentitud no converteixi el seu visionat en alguna cosa que fregui la incomoditat física.
La llarga carrera de festivals que porta aquest film a l’esquena, els premis aconseguits i les expectatives que tot això genera poden jugar en contra d’un film interessant. Els recomano que s’asseguin en el seu cinema més proper i jutgin vostès.
Envía una resposta