Non-stop (Sin escalas)
7Valoració

L’associació entre el productor Joel Silver (“Matrix”, “La Jungla de Cristal”) i el director català Jaume Collet-Serra segueix donant fruits, i després de “La casa de cera”, “La Huerfana” i “Sin Identidad”, han decidit tornar a fer patir a Liam Neeson, aquesta vegada ficant-lo en un avió ple de suspens i acció.

A “Non-stop (Sin escalas)” Liam Neeson interpreta a en Bill Marks, un agent del servei aeri dels Marshall que durant un dels seus rutinaris i tediosos vols transatlàntics de Nova York a Londres comença a rebre una sèrie de missatges de text que amenacen amb matar a un passatger cada 20 minuts si l’aerolínia no transfereix 150 milions de dòlars a un compte estranger. El missatge ve del mateix avió i tothom és  alhora possible víctima i sospitós.

Liam Neeson es mostra molt còmode interpretant a l’heroi/víctima de la pel·lícula, un tipus de paper en el que sembla s’ha especialitzat, i malgrat el seu tosquedat i aparent distanciament, ens encanta veure’l actuar, o millor dit, veure’l patir. I a “Non-stop (Sin escales)” no li deixen pràcticament ni un respir. El repartiment es completa amb noms tan atractius com els de Michelle Dockery (“Downton Abbey”), la recent guanyadora de l’Oscar Lupita Nyong’o (en un paper que no li permet molt de lluïment), i sobretot Julianne Moore, que broda el seu paper de Jen Summers, la passatgera que es guanya la confiança i desconfiança, el cor i el recel, del protagonista.

Liam Neeson a "Non-stop (Sin escalas)"

Per la seva banda Jaume Collet-Serra filma amb habilitat una història que bé podria haver sortit de les pàgines d’una novel·la d’Agatha Christie. Tot un “who doni it” en el que intervenen molts dels recursos que podem trobar en una pel·lícula d’Alfred Hitchcock com la inclusió de falsos culpables, la utilització del compte enrere com a element de suspens, o fins i tot el McMuffin, ja que el que motiva tot el cacau aeri no és més que una excusa per portar-nos pel camí de l’entreteniment.

Julianne Moore a "Non-stop (Sin escalas)"

Entre els encerts de Collet-Serra, concentrats pràcticament en la primera meitat del metratge, es troba la seva forma de presentar als personatges embolicats en una aurèola de misteri, el seu domini del suspens o la seva manera d’abordar l’acció en espais reduïts, i ja no només en aquest avió, construït especialment per l’ocasió, i en el que transcorre tota l’acció, sinó en espais encara més reduïts: vegeu l’escena de la baralla en el bany, sorprenent. Si bé és cert que s’esforça inútilment a donar-li certa rellevància al McMuffin del que parlava abans, fent que el film perdi ritme, l’intens final fa que el vol pagui la pena. Tampoc cal buscar-li cinc peus al gat, millor jugar amb ell.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies