Xavier Bosch ens presenta una nova història protagonitzada pel periodista Dani Santana, una novel·la que l’autor defineix com ” un thriller periodístic, una ficció real on el periodista Dani Santana investiga sobre algunes realitats amagades. En aquest cas concret, com ha actuat durant anys i panys la gran indústria farmacèutica.”
“Eufòria” és un títol molt curiós i no és fàcil veure la connexió amb la història. Volia jugar amb els seus lectors?
Els autors em fa l’efecte que sempre volem jugar amb els lectors. La literatura és joc. Amb les paraules, amb les trames i amb l’entreteniment, sempre es tracta de jugar. En aquest cas, però, atès que els medicaments antidepressius –que són la matèria d’investigació- són euforitzats, em sembla que el títol no és cap anada d’olla. A més és una sola paraula, que dringa bé i és fàcil de recordar.
Dos temes principals s’uneixen a la trama: les farmacèutiques i la construcció d’un parc temàtic. Tots dos aborden el poder d’alguns elements de la nostra societat i com ho controlen tot. És clarament una denúncia. Hi ha coses que només es poden dir a la ficció?
Em fa l’efecte que sí. Que la ficció permet dir coses que els mitjans han de desar al calaix. El periodisme i el poder són dues cantonades d’un mateix món i, sovint, els interessos poden més que la veritat. Sabia, sí, que per la temàtica d’aquestes trames, “Eufòria” seria la novel.la que més provocaria de les tres que he publicat. És una bona sacsejada. No sé si serà la més venuda però, per la reacció que hi ha hagut, em sembla que és la més temuda.
Als agraïments comenta que ha rebut molta informació per part d’un visitador mèdic. D’aquí interpreto (i vostè dirà si m’equivoco) que la gran majoria de les coses que està explicant són reals o molt basades en la realitat. Són coses del passat? Ha rebut algun tipus de comentari sobre el que vostè explica per part d’empreses o actors del sector?
Tens raó. He begut d’una font. Una font que té por i que s’estima continuar en l’anonimat pels segles dels segles. Jo m’hi vaig comprometre a no desvelar la seva identitat perquè ell té por de represàlies. Jo no en tinc, de por. Els insults o les ganes d’intimidar per aquesta novel.la hi han estat, preventivament, per part de gent que m’ha buscat les pesigolles fins i tot abans de llegir la novel.la.
La premsa (especialment l’escrita) és també objecte de reflexió. Les noves tecnologies estan modificant l’estructura del sector i, dificultant la supervivència de molts professionals. La premsa escrita s’està adaptant de manera efectiva?
La premsa escrita veu com, cada any que passa, es venen menys exemplars. Automàticament, aquesta crisi de la indústria obliga a buscar-se la vida amb d’altres sortides i, ara mateix, som en aquest moment comunicatiu tan apassionant. Coincideix que, per les noves tecnologies i després de segles, el periodista ha perdut l’exclusivitat de ser l’únic informador i, per tant, tots plegats –la indústria i els periodistes- estem mirant d’encaixar i resituar-nos dins d’aquest nou món. Jo sóc optimista de mena i crec que sí, que acabarem trobant la manera efectiva de fer que el periodisme –sigui en el suport que sigui- continui sent una necessitat social que serveixi a explicar el què passa als nostres conciutadans.
En un moment determinat un dels personatges, el Gratu, diu “… el periodisme, si no és incòmode, mal senyal”. Creu que es fa molt periodisme incòmode en aquest país?
En aquest país s’intenta fer periodisme. I, lògicament, la seva incomoditat és gairebé una redundancia. Que encara es queden massa històries al calaix? Sens dubte. Que no s’explica tot el que se sap? Seguríssim. Que ho podríem fer millor? I tant que sí. Però déu-n’hi dó del grau de llibertat que hi ha per explicar coses. Pensem que a dues hores d’avió, com Itàlia, a quatre hores d’avió, com Rússia, els periodistes no poden explicar el que succeeix en aquestes dues democràcies. A Rússia, des de la creació de la Federació, s’han assassinat trescents periodistes. Aquí hi ha amenaces, coaccions més o menys subliminars però, per sort, no hi ha intents d’assassinat. A excepció del Dani Santana, esclar, que abans del primer capítol ja l’han intentat silenciar…
Hi haurà més novel•les amb Dani Santana com a protagonista?
Si el Dani Santana continua viu al final d’Eufòria, potser sí. De fangars per investigar, de podrimeners que el poder voldria silenciar, sempre n’hi haurà. Ara per ara, però, em sembla que el Dani Santana ja ha completat, després de tres novel.les, un bon trenca-closques de la corrupció i de la seva relació amb els mitjans.
Quines són les seves últimes lectures? Algun autor o llibre que li agradaria recomanar?
Recomanaria “La nosa” de Marc Romera, que acaba de guanyar el premi Carles Riba de poesia. S’ha inventat una falsa prosa, sense versos ni estròfes, molt interessant.
Per últim, em pot parlar dels seus propers projectes?
M’estimo més no desvelar res. Encara sóc a les beceroles d’alguna història que no sé cap on tirarà. De moment, m’ho passo de primera rondant per Catalunya presentant el llibre i parlant amb el lectors i llibreters que són autèntics herois de la resistència cultural i literaria.
Envía una resposta