El concert d’aquest cap de setmana va ser sens dubte un dels plats forts de la present temporada de l’Auditori: una magnífica oportunitat per retrobar-nos amb un dels directors més estimats per a l’aficionat, Emmanuel Krivine, meravellant-nos amb una obra de la complexitat de la Fantàstica de Berlioz, i també per escoltar al portentós pianista Robert Levin, brodant una revisió d’un dels millors concerts de Mozart.

Sempre és un plaer tornar a gaudir d’un director convidat del talent d’Emmanuel Krivine. Aquest director francès d’ascendents russos i polonesos ja ens havia visitat en 2013, on ens va commoure revisant obres de Johann i Richard Strauss. En el seu retorn ens ha impartit tota una master class sobre com reelegir de forma magistral una obra tan exuberant i arrauxada com la Simfonia Fantàstica d’Hector Berlioz. Però abans de tot això, el concert va començar de forma immillorable honrant-nos amb la presència del gran Robert Levin, pianista, compositor i musicòleg nord-americà de gustos i sabers amplis –el seu magisteri abasta des de les obres de Wolfgang Amadeus Mozart (vala dir que la seva tesi doctoral a Harvard versava sobre els treballs incomplets del geni de Salzburg) a la new music contemporània (l’esperit iconoclasta de Levin li ha portat a gravar per a un segell discogràfic allunyat de l’ortodòxia clàssica com ara el mític ECM). Acompanyat d’una OBC comandada amb mà experta per Krivine, Levin ens va oferir un superlatiu Concert núm. 25 per a piano i orquestra d’un Mozart en ple apogeu vienès. La colpidora bellesa serena del primer moviment Allegro maestoso o les delicades harmonies de l’Andante del segon van poder gaudir-se plenament gràcies a la conjunció entre solista i orquestra. Com no podia ser d’una altra manera, Levin va arrencar una sonora ovació que ell va saber agrair amb simpatia i generositat.

El pianista Robert Levin

Després del descans, Krivine al capdavant d’una OBC en plena forma ens va lliurar una Fantàstica digna de recordar. El que seria reconegut com a pare de la música programàtica se’ns va reaparèixer a l’Auditori com un artista torturat, excessiu i genial, capaç de commoure’ns amb la desbordant eufòria gairebé operística de l’Allegro agitato inicial o amb el turbulent aquelarre del Somni d’una nit de Sàbat final. Resulta certament impressionant pensar que aquesta obra va ser composta per un jove de vint-i-set anys, que havia renunciat a cursar la carrera de Medicina per la seva excessiva sensibilitat davant la visió dels cadàvers, i que, sentint-se víctima de la incomprensió de públic i col·legues, va idear una magistral revenja amb aquesta obra que alternava la celebració gairebé èpica –cal dir que l’obra de William Shakespeare va ser una de les seves irrenunciables passions– de l’esperit creador amb el neguit romàntic per la mort i el sobrenatural. Director i orquestra ens van lliurar, en un veritable acte de generositat, una revisió de la immortal obra de Berlioz en cinquanta vibrants minuts que van passar com un sospir, deixant-nos amb ganes de tornar a retrobar-nos ben aviat amb el ja familiar Krivine.

El director Emmanuel Krivine

Per cert, deixin-me dir-los que si els agrada Mozart, val la pena no perdre’s el concert de la setmana vinent en el qual el director titular Pablo González revisarà un dels seus concerts de violí (amb la inestimable col·laboració del solista F. P. Zimmermann) en diàleg amb obres de la talla de La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky.



Concert a l’Auditori. Dissabte 8 de març de 2014

Wolfgang Amadeus Mozart. Concert per a piano i orquestra núm. 25 en Do major, KV 503 (1786)
Hector Berlioz.Simfonia fantàstica, op. 14 (1830)


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada