"Love, Marriage & Divorce" de Toni Braxton i Babyface
6Valoració

Dues de les grans veus del R&B dels anys noranta han decidit sumar els seus talents per cantar-li al divorci, i ho fan sota el mític segell Motown Records. Ells són Toni Braxton i Babyface, tots dos recentment divorciats (no l’un de l’altre) i amb ganes de treure’s de sobre fantasmes del passat però sense deixar de mirar cap a ell.

Braxton i Babyface formen així un nou matrimoni musical, recuperant l’essència del romanç (també musical) que van viure junts fa més de vint anys, quan Babyface produïa èxits com a xurros per la Braxton: “Breathe Again”, “Another Sad Love Song”, “You’re Makin’ Em High”…

Feia set anys que Babyface, pioner del R&B dels 90, no treia un disc d’estudi però en assabentar-se de les intencions de la Braxton de retirar-se de la música després de la publicació del seu darrer treball (“Pulse”, 2010), va pensar que potser aconseguiria convèncer-la de seguir cantant si ho feien junts, a cantar em refereixo.

I sí, la va convèncer, i el resultat és aquest “Marriage, Love & Divorce”, publicat justament una setmana abans de Sant Valentí. No sé jo qui s’aventuraria a regalar a la seva parella un disc dedicat al divorci, però la veritat és que les vendes del disc a EUA han estat un èxit, posicionant-se en la seva primera setmana a la venda en el número quatre de la Billboard. La clau del seu èxit radica potser en l’encertada recuperació d’aquest so anys 90 que tan bé dominaven.

Imatge promocional de Babyface i Toni Braxton per a "Love, marriage & divorce".

L’àlbum conté temes d’allò més interessants. Com per exemple el seu primer senzill, “Hurt you”, amb aquesta introducció a piano en un composició que creix a poc a poc discretament però de forma eficaç. O “Sweat” i “Reunited”, clars exemples d’aquesta recuperació del so de principis dels noranta. En “I hope that you’re Okay” Babyface es despatxa a gust deixant anar tot aquest romanticisme que sembla li és innat. El disc inclou també el discotequer “Heart attack”, engrescador tema malgrat que el seu ritme no permeti grans desmelenades. Encara que el millor del disc sigui probablement “The D world”, que tanca el disc amb una suavitat de vellut que ens recorda al millor de Sade.

Malgrat tot es troba a faltar una mica de salvatgisme a l’assumpte -més despit, més passions enfrontades-, i és que el disc no és tan autobiogràfic com es podia esperar i les seves lletres estan repletes de clixés. Esperem que per a la propera li fiquin més llenya al foc.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada