Vicenç Pagès Jordà ha guanyat el Premi Sant Jordi 2013 amb “Dies de Frontera”. L’autor defineix el llibre com “una novel·la que mostra la relació entre dues persones dels nostres dies, uns dies líquids però sense gaire liquiditat, és a dir, sense gaires oportunitats per programar el futur.” Parlem amb Vicenç Pagès Jordà de la novel·la i d’altres aspectes de la seva professió.
A la novel·la es retrata el món d’una parella que es troba en el que sembla un punt de no retorn, però també és un catàleg de les diferents etapes vitals. Què és més important a la història? Què destacaria vostè?
La història és l’excusa per mostrar uns paisatges físics, psicològics, morals, per encabir-hi escenes i reflexions que m’interessaven. Tot i que els personatges no estan pensats perquè representin la seva generació, alguns trets són generacionals. Entenc que la novel·la ha de barrejar de manera harmoniosa la tradició i la innovació.
La immaduresa dels protagonistes és la seva manera de criticar la societat en què ens trobem? El dilema entre tenir o no tenir fills és una simplificació excessiva a l’hora de retratar els seus problemes?
No tinc clar que els protagonistes siguin immadurs. Potser són tan madurs com els permeten les circumstàncies. Davant el que a la novel·la s’anomena “la relliscada”, tots dos reaccionen amb enteresa, sense histerismes. El meu objectiu no és fer cap crítica: jo pinto un paisatge, i és el lector el que ha de decidir si és una crítica, un elogi, una caricatura… La decisió de tenir fills és de les més importants que hem de prendre, ja que és dels únics punts de no retorn dels nostres dies.
És molt interessant la localització de la novel·la. A totes les ressenyes i entrevistes es parla de la Jonquera que vostè dibuixa com escenari. Per què va triar aquesta localització? I per què el tractament de caire humorístic?
Per situar-hi una novel·la necessito un escenari real, pròxim, peculiar i no gaire utilitzat en la ficció. La Jonquera reunia aquests requisits, com el castell de Figueres a Els jugadors de whist. L’humor em sembla una deferència cap al lector en aquests temps de precarietat, de mandra de llegir, d’opinadors rondinaires i melodramàtics.
A la novel·la destaquen diferents recursos que construeixen capítols molt divertits: les llistes de secundaris, els perfils dels personatges a xarxes socials,… Aquests capítols tenen només un objectiu lúdic o buscava fugir dels recursos clàssics i trobar noves formes de narrar?
Em sembla que és difícil que algú s’ho passi bé llegint si l’autor no s’ho passa bé escrivint. En el meu cas, passar-m’ho bé significa assajar una varietat d’aproximacions, una certa exploració, que en una segona fase s’ha de muntar i polir de manera que el lector no ho trobi massa dispers. Escric per entendre el món d’una manera lúdica, i espero que el lector tingui un objectiu similar.
El narrador opina, pren partit i fins i tot ironitza sobre els personatges. Quin paper li volia donar?
Estic una mica avorrit de narradors presumptament objectius, que pretenen mostrar les coses tal com són. Un narrador autoconscient i benèvol permet noves maneres d’abordar els fets, que en realitat no són tan noves sinó que vénen com a mínim del segle XVIII.
Què significa per vostè el fet de guanyar el Premi Sant Jordi? En l’actual panorama literari, un premi és sinònim d’èxit de vendes?
El Sant Jordi és un salt qualitatiu. Hi ha lectors que no em coneixien o que em coneixien però no havien llegit cap llibre meu, que ara potser diran: “Ostres, ha guanyat el Sant Jordi, deu valer la pena”. Premis com aquest serveixen de criteri exterior, al costat de les vendes, les crítiques, el boca-orella.
Quines són les seves últimes lectures? Algun autor o llibre que li agradaria recomanar?
Els últims autors que m’han impressionat són George Saunders i Jennifer Egan. En català, segueixo Borja Bagunyà, Víctor Garcia Tur, Adrià Pujol i David Gálvez.
Per últim, em pot parlar dels seus propers projectes?
Trobo que cal destinar una part del temps a la promoció (però no massa), que és el que faig ara. No sé què vindrà a continuació. He publicat tres llibres de contes, i ara em vindria de gust seleccionar-ne uns quants i publicar-los: mirar enrere abans de tornar a mirar endavant.
Envía una resposta