Her
9Valoració

El cinema de Spike Jonze té la virtut de fer-nos viure experiències completament diferents. La imaginació amb què posa en escena unes històries en general poc convencionals resulta tan atractiva que atrapa l’espectador. No totes les pel·lícules del director han rebut crítiques positives però per mi la seva filmografia és, sense cap dubte, imprescindible.

A “Her” seguim la vida de Theodore, un escriptor de talent que té una vida personal desordenada i infeliç. Quan decideix comprar una nova versió del sistema operatiu del seu ordinador que es publicita com un ent amb consciència pròpia, es veurà irremeiablement atret a l’ésser en què es converteix el que abans era una màquina.

“Her” ens parla d’un amor impossible, de l’amor entre l’home i la màquina quan la màquina esdevé un ésser gairebé humà. Jonze ens situa a un futur pròxim on cada cop depenem més dels ordinadors que ens ajuden a controlar tot el que passa a les nostres vides. El director dóna un pas endavant i dona veu a uns ordinadors que pensen i desenvolupen sentiments humans i explora una relació impossible, entre home i màquina o entre home i dona virtual.

Es tracta d’un exercici arriscat perquè lluita amb una barrera difícil de passar, la de la versemblança. Però Jonze ho resol gràcies a una construcció de la relació molt realista, que passa primer per l’escepticisme del protagonista i va avançant a mesura que es produeixen diferents intercanvis entre ells. La relació de Theodore i Samantha es construeix a poc a poc, es cou a foc lent i està plena de moments que tots reconeixerem. Està plena de bellesa i també de tristor, de friccions i felicitat i es converteix en un fet tangible fins i tot per als espectadors humans que seiem a la butaca de cinema.

Her

Jonze també parla de la soledat, de la dificultat de connectar en un món on cada cop som més exigents i impacients, i a la vegada ens posa davant una història molt habitual en les nostres vides, la de l’amor que no es veu, que no es capta i per tant no és correspost. Tot això ho aconsegueix gràcies a un guió precís amb fantàstics diàlegs i una progressió dramàtica gairebé perfecta. Hi contribueix també la posada en escena, la càmera plàcida i les panoràmiques deshumanitzadores que contrasten amb la cara i els petits gestos del protagonista i la música creadora d’ambient i d’estat d’ànim obra d’Arcade Fire.

Joaquin Phoenix construeix un magnífic Theodore, un home insatisfet que pateix un gran buit, que a poc a poc veu com aquest es torna omplir i l’acompanya en el procés de curació. Amy Adams dona la rèplica fent un paper petit però ple de sentit, la millor amiga de Theodore. Trobem Rooney Mara o Olivia Wilde interpretant altres dones a la seva vida però cal destacar Scarlet Johansson posant veu al sistema operatiu i fent possible el difícil exercici de creure en la història.

Nominada als Oscars en diferents categories (amb l’incomprensible oblit de Phoenix), “Her” podria guanyar en moltes. És cinema pur desproveït d’ínfules i grandesa innecessària i és tan intensa que podem reflexionar al voltant de la història molt de temps. En aquesta època d’espectacles innecessaris, la pel·lícula de Spike Jonze reconnecta amb el més bonic que tenim, l’amor en les seves múltiples vessants.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies