Per a la segona jornada del festival, l’equip de l’Americana ens ha fet tot un regal: la oportunitat de poder veure, encara un cop més, al cinema, el gran Philip Seymour Hoffman. Amb la projecció de la única pel·lícula que va dirigir, inèdita a les nostres sales, se li ha volgut retre homenatge i una llarguíssima cua de gent no ha volgut perdre la ocasió de dir-li un últim adéu. Aquesta sessió especial ha estat possible gràcies a la petició que una de les membres de l’organització, la Marta Escudé (que va treballar com a ajudant de direcció durant el rodatge), va fer als productors per tal que deixessin projectar-la aquí.

Jack goes boating

Amb “Jack goes boating” doncs, Hoffman es posava tant davant com darrera la camera, per fer realitat un film sensible que té en la ciutat de Nova York i dues parelles els seus principals protagonistes. Ells són en Clyde (John Ortiz) i la Lucy (Daphne Rubin-Vega), un matrimoni que concerta una cita a cegues entre el seu tímid amic Jack (Philip Seymour Hoffman) i la Connie (Amy Ryan). En Jack és un conductor de limusines i la Connie treballa en una funeraria i els dos comparteixen un caràcter insegur i la sensació que la gran ciutat es menja els seus somnis d’una vida diferent. Però en conèixer-se, els dos senten la possibilitat de construir alguna cosa que funcioni. A mida que la seva relació avança en Jack haurà d’anar superant pors i aprenent des de a cuinar per poder fer-ho per la Connie, fins a nedar per poder quedar amb ella per fer un romàntic passeig en barca. I mentre una parella mira de trovar la manera de surar, l’altra, el matrimoni d’en Clyde i la Lucy, comença a fer aigües.

 

Jack goes boating

 

American Promise

Documentar fets passats té el valor de la investigació i el muntatge per posar en coneixement de l’espectador una realitat desconeguda. Però igual o major proesa és plantejar-se un documental a la inversa, començant rodant uns fets des d’un inici i anar seguint la seva evolució fins que, sense haver-ho pogut saber d’avant mà, acaben construint un discurs igualment il·lustratiu. Això és el que fa “American Promise”, un projecte documental que s’iniciava al 1999 quan dues famílies afroamericanes acceptaven que es filmés l’evolució a l’escola dels seus fills.

Idris i Seun són molt bons amics. Empesos per la voluntat dels seus respectius pares de que disposin de les mateixes oportunitats que els fills de famílies blanques, inicien el seu primer curs escolar a la prestigiosa Dalton School amb 5 anys. Allà es troben amb un entorn molt exigent on hauran de trobar, no només la forma d’integrar-se, sinó la voluntat de complir amb l’esforç que se’ls demanda per anar formant-se. Amb els anys l’Iris i en Seun hauran de fer front a problemes com la dislèxia, desgracies familiars, decepcions a l’escola i dubtes a l’hora d’escollir camins mentre van passant de nens a adolescents davant la càmera.

American Promise   

 

El gran valor d’aquest documental és el seu realisme i el fet que, sense haver-ho pogut predir a l’inici, acaba mostrant com dues persones que partien del mateix punt acaben seguint camins diferents. “American Promise” i l’experiment de Joe Brewster i Michèle Byrne demostren que cadascú ha de trobar el seu propi camí a la vida i que, prejudicis i elitismes a banda, siguin quins siguin els barems amb els que a vegades mesurem l’èxit, cadascú pot triomfar i aportar moltes coses valuoses quan sap donar forma al seu potencial i trobar allò que el fa feliç.

In a world…

Del documental a la comèdia, avui ens trobem a l’Americana amb un altre film que ens fa preguntar-nos una vegada més quin sons els criteris i atzars que fan que una pel·lícula arribi a les sales comercials o no. Amb les paraules “In a world…” (En un món…) pronunciades per una profunda veu masculina, començaven un bon grapat de tràilers de cèlebres pel·lícules americanes.

Lake Bell a "In a world..."  

 

Lake Bell és la directora, guionista i protagonista d’aquesta comèdia que pren com a punt de partida la retirada de l´home amb la veu dels tràilers. Per succeir-lo s’estableix tota una guerra entre la seva filla Carol (Lake Bell), una noia que es dedica a entrenar la veu a altres dones amb un to de pito insuportable, i altres candidats com en Gustav (Ken Marino), un doblador molt pagat de sí mateix que espera fer-se encara més ric i famós convertint-se en el nou referent d’aquest món. Tots intenten aconseguir contractes per posar la veu a tràilers i demostrar així que són dignes hereus de la prominent veu d’en Sam (Fred Melamed). Un noi bastant desastre que intenta conquistar la Carol i una germana en plena crisi matrimonial, completen un repartiment on també hi ha esporàdiques aparicions de Eva Longoria, Cameron Diaz o Geena Davis.

Lluites de sexe i d’ego, traïcions i embolics, donen forma a aquesta història que posa la mirada en un aspecte del negoci cinematogràfic al que no es presta molta atenció i que també reivindica el poder de la veu per transmetre missatges que arrosseguin als espectadors cap a les sales.

In a world” és una comèdia amb un guió original i divertit (que va ser premiat a Sundance l’any passat), que funciona amb principis tant bàsics com eficaços i que en un món normal hauria tingut el seu lloc a la cartellera.

Short Term 12

I a la inversa que ahir, avui acabem amb drama a través d’una historia escrita i dirigida per Destin Cretton (“I’m not a hipster”) que amplia un curtmetratge que va realitzar al 2008 amb el mateix nom de “Short Term 12”. La seva protagonista és la Grace (Brie Larson), una noia que treballa com a supervisora en un centre d’acollida d’adolescents amb problemes i en risc d’exclusió. Allà, ella i el seu novio, en Mason (John Gallagher Jr.) han de fer front a casos com el d’en Marcus, un noi a punt de fer divuit anys i que s’enfronta a les dificultats d’haver de deixar el centre. O també amb el de la Jayden, una noia amb profunds traumes amb qui la Grace sembla l’única capaç de connectar. En cadascun dels casos dels nois i noies del centre, la Grace s’implica amb passió, però a la vegada ella mateixa ha de fer front al seu propi passat i a la seva dificultat per parlar dels seus problemes tal com predica amb els demés.

Short Term 12  

 

Llegit l’argument, “Short Term 12” no deixava de sonar a la ja vista mil vegades pel.lícula sobre adult ficat en un centre de nois problemàtics que aconseguirà obrir els més tancats i ajudar als més marginals després de passar unes quantes penúries. Afortunadament, Destin Cretton porta la seva pel.lícula per uns camins molt més humans i naturals que la majoria de films sobre aquest tema i acaba resultant més sincerament emotiva. Hi ajuden les bones interpretacions del seu repartiment, amb una excel.lent Brie Larson al capdavant, i un guió que sap anar-se endinsant en els personatges de manera progressiva, combinant la duresa del drama amb necessaris moments de distensió.

El film li va valdre a Cretton els premis del jurat i del públic al festival SXSW de l’any passat, i aquí ha semblat convèncer força al públic que sortia elogiant-la del cinema cap a la negra nit barcelonina per reposar una mica de forces abans d’encarar la jornada final de demà.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies