Alguns directors i guionistes s’haurien de tatuar a foc allò de ‘Menys és més’, especialment si es tracta d’afrontar el repte de dirigir el seu primer llargmetratge i sense mesura ni modestia senten la temptació de llençar-se a la piscina amb una obra que els supera per tots costats. Està clar que el productor Akiva Goldsman no ho ha fet i ell és el responsable d’haver perpetrat el pitjor de la cartellera d’aquesta setmana.
“Winter’s tale” (Cuento de invierno) és una novel.la de Mark Helprin que en el seu dia va ser lloada com una bona mostra literaria del gènere del realisme màgic. El propi Goldsman, guanyador de l’Oscar pel guió de “Una mente maravillosa” és qui s’encarrega de reescriure el text per portar-lo a la gran pantalla, però resulta evident que pel camí s’ha deixat unes quantes coses a les que hauria d’haver posat més cura perquè la versió cinematogràfica fos almenys coherent, emocionant i ja no diguem màgica.
En un Nova York màgic per on campen àngels i dimonis, trobem Peter Lake (Colin Farrell), un mecànic a qui els seus pares van abandonar de petit per què podés tenir una vida als Estats Units de finals del segle XIX i que ara malviu cometent robatoris. Un dia es cola en una casa d’una familia benestant que ha marxat a passar uns dies fora, però un cop dins es troba que encara hi queda la Beverly (Jessica Brown Findlay), una noia malalta de tisis a qui no li han pronosticat gaire més temps de vida. Els dos s’enamoren inmediatament i Peter intentarà aconseguir el miracle de salvar-la a la vegada que intenta evitar la implacable persecució de Pearly Soames (Russell Crowe) un home que ha fet de la destrucció de Peter i la seva possibilitat d’un miracle la missió de la seva vida. Anys més tard, Peter es troba al Nova York actual, sense recordar el seu nom ni com hi ha anat a parar, però amb la sensació de que encara li queda alguna funció important que complir a la vida.
A “Cuento de invierno” tot es pot resumir en una paraula: ridícul. Les frases del diàlegs sembla que competeixin les unes amb les altres per resultar absurdes i carents d’interès, fins a poder-les compilar en un guió que es podria fer servir com a manual de les tonteries que no s’hauria de dir mai en una pel.lícula.
Paraules a banda, les situacions que van passant els protagonistes tampoc són de gaire més nivell o almenys la forma visual que els dóna Goldsman. La màgia que haguéssin enterrat les pàgines de la novel.la de Helprin es perd quan aquesta agafa cos en un espectacle pompós amb vocació d’epopeia sobre el bé i l’amor etern adornada amb efectes especials que sovint molesten més que altra cosa. Miracles, àngels, dimonis, cavalls voladors, conexions de llum, salts temporals, missions del destí,… tota una parafernàlia mística de fira que no ajuda a que conectis ni t’interessis per la història. Amb tot, no és d’extranyar que el repartiment (on hi ha noms que no haurien de decebre) tota l’estona faci cara de no entendre què està passant ni de que francament els importi gaire. Quan a mitja pel.lícula apareix Will Smith en un paper que ja acaba de rematar la tonteria de tot plegat, la reacció natural no és altra que la d’esclatar a riure. Per desgracia, els despropòsits encara continuen fins al final del film.
Ni tant sols la música de Hans Zimmer aconsegueix que oblidem l’absurditat de tot el que va passant davant dels nostres ulls.
“Cuento de invierno” és doncs un dels films més lamentables que he pogut veure en mesos. No us deixeu envair per l’atmosfera romàntica de Sant Valentí, perquè quina és la moral d’aquest conte d’hivern? Fugiu tant lluny del cinema com us sigui possible, si pot ser en un cavall volador.
Envía una resposta