Alabama Monroe (The broken circle breakdown)
8Valoració

Entre les nominades a l’Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa d’aquest any, la gran majoria aposten per ‘La caza’ o ‘La gran belleza’ com a guanyadores. Però aquesta setmana arriba a les sales l’escollida per Bèlgica, i mèrits no li falten per considerar-la també una ferma candidata a endur-se l’estatueta.

Sorgida d’una obra de teatre, co-escrita pel propi protagonista del film i l’actriur Mieke Dobbels, i adaptada a la gran pantalla per Carl Joos, “The broken circle breakdown” ens presenta el Didier (Johan Helderbergh) i l’Elise (Veerle Baetens). Ell és un home bohemi, barbut i no sempre segur de sí mateix, que toca el banjo en una banda de bluegrass i es confessa admirador del seu ideal dels Estats Units. Ella porta una botiga de tatuatges, dels quals el seu cos n’està ple, reflectint el seu pas per una vida lliure i intensa. Quan es coneixen no triguen en enamorar-se i deixar-se endur per la passió. Aviat l’Elise es queda embarassada, i tot i que Didier té una mala reacció davant la noticia, finalment els dos decideixen iniciar amb il.lusió una vida en comú que es veu culminada de felicitat amb l’arribada de la petita Maybelle (Nell Cattrysse). Però el perfecte cercle de la vida es trenca quan la petita es posa malalta i el que apuntava a una relació idíl.lica ha de començar a fer front al dolor més devastador, agreujat per les postures diferents de Didier i Elise sobre com afrontar els revessos del destí.

"The broken circle breakdown"

Rebatejada aquí com “Alabama Monroe”, aquest és un drama d’aquells que t’atrapen i et tenen el cor encongit mentre el veus i encara te l’emportes al sortir del cinema. Però gracies a l’encertat del seu muntatge no lineal també és un film que aconsegueix que el drama no sigui totalment fosc sinó que vagi convivint amb moments per la llum, la felicitat i l’optimisme.

Això es fa patent ja des de l’inici en que de forma quasi immediata i simultània veiem a la banda interpretant el tema “Will the circle be unbroken?” i a la parella protagonista cuidant de la seva filla malalta de càncer a l’hospital. A partir d’aquí, l’alegria i el dolor es van donant la mà al llarg de tota la pel.lícula que, alternant els moments feliços i els tristos en una estructura sense línia recta temporal, composa un complet catàleg de les emocions humanes. Amb poc menys de dues hores de metratge hi ha espai per l’amor, l’humor, la passió, la tristesa, la desesperació o el conflicte entre fe i ciència. I gràcies al magnífic guió i al bon treball de muntatge de Nico Leunen, s’aconsegueix que tot el que s’exposa i l’anar i venir en el temps transcorri de manera fluida, sense perdre l’espectador, obrint i tancant fases mentre la vida segueix el seu curs.

Fins i tot en els moments més devastadors, el director Felix Van Groeningen sap portar el drama amb el punt just, fent que resulti real, cru i punyent, profund i sincerament sencill a la vegada, per un espectador que ja des del principi sap que tindrà motius per preocupar-se pels protagonistes.

Amb un estil de direcció totalment focalitzat al primer pla, que mostra molt d’aprop cada gest, cada reacció d’Elise i Didier, contruint la història des dels seus moviments, el treball dels dos protagonistes és fonamental. Els dos transmeten una gran autenticitat i, sobretot ella, brilla al llarg de tota la pel.lícula ja sigui il·luminant amb el seu somriure un escenari mentre canta, com aconseguint que tot s’apagui mentre es destrossa per dins en silenci abraçant la seva filla a l’hospital.

"The broken cicrcle breakdown"

L’altre element sense el que no es podria concebre “Alabama Monroe” i que contribueix enormement a marcar el to durant tot el film és la seva banda sonora formada per temes del country més clàssic, animats a vegades fins a fer venir ganes de picar de peus, i tristos i melancòlics en altres. Les diferents cançons van il.lustrant el progrés de la banda on toquen els protagonistes, permeten gaudir de la veu Baetens, però sobretot sempre vehiculen missatges i acompanyen els protagonistes amb un tema adient al moment que estan vivint.

El viatge que ens proposa Van Groeningen no és plàcid ni de color de rosa, el seu film és dur i trist però també a estones lluminós i amb racons per l’esperança. Des del principi sabem que estem pujant a una muntanya russa emocional que no ens deixarà posar el peu a terra fins al final, però quan la vagoneta s’aturi i arribin els títols de crèdit, conclourem que ha valgut la pena fins i tot quan ho hem passat malament.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies