Mentre George Clooney, Uma Thurman, Shia LaBeouf, Christian Slater, Tony Leung, Michelle Yeoh, Forest Whitaker, Christian Bale, Bradley Cooper, Bill Murray o Edward Norton, entre altres rostres coneguts ja han desfilat per la catifa vermella de la Berlinale, les coses continuen més tranquiles dins de les sales on es projecten els films a Competició. Avui n’hem pogut veure tres més.
“Tui Na” (Blind massage)
El realitzador xinès Lou Ye ja comença a ser un habitual del circuit de festivals. Després de guanyar el premi FIPRESCI a Viena amb la bonica metàfora “Sunzho River”, ha participat diverses vegades a Cannes, Venècia i Toronto. En aquestes últimes cites va presentar “Love and Bruises” rodada a cavall entre Xina i París amb un repartiment franco-xinès.
Ara, Lou Ye debuta a la Berlinale amb “Tui Na” (Massatges a cegues), un retrat quasi documental d’una comunitat de massatgistes cecs. Basant-se en un popular llibre, aquest cineasta experimental s’ha valgut d’actors cecs i sense problemes visuals per investigar sobre la ceguesa en diferents graus. Lou Ye segueix als protagonistes, explorant els seus desitjos i somnis mentre retrata la Xina actual. Gent com Má, que va perdre la vista de nen i s’enamora de la prostituta Mann, o Yiguang, que es va quedar cec en un accident miner. O el Doctor Mang, implicat en els negocis tèrbols del seu germà i la seva promesa, que sap que els seus pares mai no acceptaran a un home amb discapacitat visual com a marit.
A mig camí entre el realisme i la imaginació, “Tui Na” és per a alguns crítics la pel.lícula més convincent de Lou Ye. A altres, els ha irritat. Però resulta, sens dubte, més creïble i interessant que “Love and Bruises”.
“Kraftidioten” (In order of disappearence)
Si la primera cita del dia a la secció oficial ha estat per moments punyent, la segona ha portat el riure al Berlinale Palast. El noruec Hans Petter Moland torna a la Berlinale amb un film que alguns classifiquen dins del ja subgènere “western polar”.
Rodada en impressionants paisatges gelats, “Kraftidioten” és una comèdia negra àcida i corrosiva. Reuneix el tàndem creatiu del director Hans Petter Moland i el guionista Kim Pupz Aakeson amb l’excel.lent actor Stellan Skarsgärd, que també té a la Berlinale “Nymphomaniac”.
Aquí Skarsgärd dóna vida a un ciutadà exemplar que es converteix en un furibund venjador de la mort del seu fill. El seu desig de venjança desferma una guerra entre gàngsters escandinaus i serbis. La pel.lícula retrata d’una manera irònica la societat escandinava. L’esperit dels Coen i de Tarantino plana sobre aquest llargmetratge que en alguns moments fa un ús excessiu de la violència.
“Aimer, boire et chanter”
El tercer film a concurs del dia, “Aimer, Boire et Chanter”, era a priori el plat fort de la jornada. Però el veterà realitzador francès Alain Resnais, de 92 anys, no ha acabat de convèncer. Per tercera vegada adapta una obra del dramaturg britànic Alain Ayckbourn i ho fa en clau més teatral que cinematogràfica.
En ple assaig d’una nova obra, diversos actors amateurs que ratllen la tercera edat, tenen noticia de l’enfermetat terminal d’un bon amic seu. A partir d’aquí es desferma una baralla per acompanyar al malalt en els seus últims dies. Però també s’inicia tota una foguera de les vanitats. I per això, Resnais ha optat per enfrontar els seus personatges en una mena de decorats de teatre. De tant en quant, el pla s’escurça i el personatge sembla un entrevistat d’un reality show. El film ens recorda més aviat al teatre televisat que tant es pot veure encara a la televisió francesa.
Envía una resposta