Manuel Baixauli explica a “La cinquena planta” la dramàtica experiència personal que va viure quan un dia, sense avís previ, va trobar-se completament paralitzat però amb la capacitat de sentir i pensar. En paraules del seu autor, la novel·la “és el viatge a un territori desconegut, on hi ha de tot. On cada lector trobarà coses distintes, on fins i tot pot arribar a trobar-se a si mateix.” Parlem amb Manuel Baixauli de la seva novel·la i dels seus projectes.
La història parteix dels fets que vostè va viure fa un temps. La detallada narració de la seva malaltia que fa en el primer terç de la novel•la reflecteix fidelment com va viure els fets?
És impossible reflectir exactament quaranta dos dies d’immobilitat i permanent insomni. Caldrien més de mil pàgines i es faria molt avorrit. La tasca de l’artista consisteix a triar, de l’oceà de sensacions i vivències que és la vida, unes poques que resulten reveladores.
La novel•la és una manera de posar per escrit tot el que va viure al seu cap durant el temps que va estar malalt? Una manera d’exorcitzar dimonis?
D’exorcisme, n’hi ha. Escriure tot això ha suposat reviure, d’alguna manera, aquell infern. Però mirar fixament als ulls del monstre li resta virulència.
Aquesta mescla de personatges vius, morts i imaginats no és la primera vegada que l’utilitza. Com es planteja la creació del seu univers de personatges?
Mira, quan faig el càsting de la novel•la, m’agrada partir de persones reals, que he conegut, tant fa si continuen vius o no. M’interessa, sobretot, el seu caràcter. Després, és clar, els canvie el nom.
Parla en el llibre de la música, la pintura o la literatura i dedica molt d’espai a l’arquitectura. Es tracta d’una reivindicació d’aquestes disciplines en un moment on la cultura i l’art pateixen una certa banalització?
L’art és la meua religió, la meua font d’espiritualitat. És cert que l’art, i la cultura en general, pateixen, cada volta més, el virus de la banalització i de la frivolitat. Tanmateix, quan escric ficció, no em propose reivindicar res.
Fix, Fisio, Timoteu, Orofila, B, tots ells són personatges amb històries que atrapen i emocionen en molts moments. Amb quin d’ells o amb quina història es queda de tot el llibre?
És com preguntar-li a un pare quin dels seus fills s’estima més. A tots, amb les seues qualitats, amb els seus defectes.
La mescla de temes, gèneres i veus narratives en la novel•la augmenta la seva complexitat. Com veu la recepció del seu llibre en un món editorial dominat pels best-sellers i per les lectures fàcils?
Si barrege formes diferents és perquè m’ix de dins. La vida, ara més que mai, és una successió de fragments que s’intercalen, que contrasten i que s’interrompen. La vida és una permanent interferència. Res a veure amb un relat lineal. Si jo escric de manera fragmentària no és per ser modern o experimental, sinó per ser jo. Com deia Palau i Fabre, “Jo sóc el meu propi experiment”.
Quines són les seves últimes lectures? Algun autor o llibre que li agradaria recomanar?
La Storia, d’Elsa Morante; Stoner, de John Williams… I dues pel•lícules: Amour, de Haneke, i La grande bellezza, de Paolo Sorrentino.
Per últim, em pot parlar dels seus propers projectes?
Després d’un àpat copiós no abelleix pensar en àpats futurs. La cinquena planta ha sigut una vivència intensa. Estic en plena digestió.
He llegit L’home manuscrit, i ara, La cinquena planta, i bé, crec que Baixauli és actualment el millor escriptor dels països catalans. Si sgueix escrivint, la seva obra perdurarà en el temps i formarà part de la història de la literatura catalana.
Ja no s’escriuen libres així, ens queden molts pocs escriptors de veritat, que valguin la pena. Baixauli és un d’ells, i jo crec que el millor.