Nebraska
9Valoració

Alexander Payne està acostumat a explicar-nos històries petites però que semblen molt reals. Ja ho va fer a “Entre Copas” i a “Los Descendientes”, i “Nebraska” no és cap excepció. A la seva última pel·lícula, Payne dirigeix la mirada cap a una persona gran i la seva família, cap a una relació pare-fill que escapa de la pantalla i ens serveix com a mirall on reflectir els propis sentiments.

“Nebraska” ens explica la història de Woody, un ancià irascible, alcohòlic i amb problemes de memòria que s’entossudeix a recórrer els més de 1000 quilòmetres que separen el seu poble de Lincoln (Nebraska) per cobrar un suposat premi d’un milió de dòlars que no deixa de ser una petita estafa publicitària. L’acompanyarà el seu fill David i pel camí es retrobarà amb amics i familiars que tenen diverses intencions.

A “Nebraska”, la reivindicació de la vellesa i les relacions familiars serien alguns dels temes principals. Payne converteix en heroi a un tipus de personatge que no té massa cabuda en el cinema actual. Un home gran desairat i de poques paraules és el fil conductor de la història i és a través d’ell i de les seves accions que veiem i aprenem de la resta de personatges. Woody és l’eix vertebrador i les seves relacions ens permeten aprofundir en la seva personalitat i conèixer a la vegada tots aquells que l’envolten. Però dintre d’aquestes relacions familiars destaca la de David amb el seu pare: un vincle que es mostra a fons i que presenta una evolució molt emotiva i, a la vegada, versemblant. L’arc de transformació emocional de David discorre paral·lel als quilòmetres que fa el seu pare i tots dos trobaran, al final d’aquest camí, coses lleugerament diferents de les que esperaven.

Payne tracta amb molt afecte els seus personatges, fins i tot els més desagradables. Tots ells conformen un univers surrealista en un entorn immutable, uns pobles que semblen viure en una època completament diferent. La mirada de la càmera demostra la tendresa que es reflecteix a la història, i els diàlegs respecten també l’elecció del director. Durant tot el metratge, les paraules, els explícits silencis i la música bella i subtil s’uneixen a les imatges per completar la construcció d’una pel·lícula de gran bellesa que només vol deixar-nos una història molt petita però fer-ho a la perfecció.

Nebraska

El repartiment encapçalat per Bruce Dern és magnífic. Dern és capaç de donar un atractiu molt particular al seu complicat personatge i transita de manera brillant entre les expressions de fortalesa del Woody més desarrelat del nostre món i els seus moments de major debilitat. Will Forte fa de David l’alter ego de l’espectador i construeix un personatge amb qui és fàcil connectar i que destaca per la seva comprensió i per una mirada tendra (el reflex de la del director dintre de la història). June Squibb, que dóna vida a l’esposa de Woody, és el personatge més amarg i divertidament mordaç de la pel·lícula, conseqüència d’una difícil vida però també d’una forta personalitat.

Des dels minuts inicials fins a l’excel·lent part final, “Nebraska” es manté fidel a les seves intencions. Història, personatges i actors, direcció, fotografia i música parlen totes un mateix idioma, un que potser sigui més antic que modern, un que busca la senzillesa d’una bona història per sobre de l’excés i l’artifici. I aquest idioma és tan fàcil d’entendre que tots ens hi podrem reflectir i acabarem per formar part de les seves històries.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies