Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar

2014-02-02

9.5Valoració

No puc expressar amb paraules com són de necessàries sales com l’Atrium, em quedaria curt. Llocs on poder veure i produir teatre de petit format, arriscat, amb un diàleg directe amb el públic i de vegades, un llenguatge i una posada en escena fora de l’establert, experimental. Era la meva primera vegada en aquesta sala i he quedat gratament sorprès, tot i que ja m’havien parlat d’obres com Les tres germanes, Deconstructing Thèkov ( José Sanchís Sinisterra ) o Els Desgraciats ( Iván Morales ).

La companyia mexicana Vaca 35 porta un llarg recorregut amb aquesta obra, fa mesos que ens arriben notícies del seu èxit en llocs tan emblemàtics com la Fira de Tàrrega o al Matadero de Madrid i ara tenim aquest espectacle aquí. Concebut perquè el públic entri en la intimitat de les protagonistes, es sentí voyeur, un invasor. I tant que ho aconsegueix .

Aquesta obra està basada en un text de Jean Genet: Les Criades, on assistim a la degeneració moral de dues germanes al servei d’una potentada parisenca. Genet és conegut per donar veu als marginats, a la gent que viu a la frontera del que és políticament correcte, i ell bé podia parlar-ne ja que tota la seva vida va venir acompanyada d’entrades i sortides de la presó. Una vida on el robatori, la prostitució i en general, una vida on la convivència amb éssers que viuen al límit marca la seva filosofia, la seva manera de veure el món.

Heus aquí on el treball de la companyia Vaca 35 ressalta, han despullat l’obra original de tota argumentació per deixar l’espectador davant d’uns retalls de vida, uns fragments de quotidianitat que colpegen amb força. El bon treball que fa Damián Cervantes com a director en directa col•laboració amb les dues actrius que protagonitzen l’obra (podem dir ja que ho fan de manera excelsa , brillant): Diana Magallón i Mari Carmen García; aquest treball en equip ens porta a presenciar una obra física, que atrapa l’espectador en la seva cadira dins de la seva autenticitat, on podem passar d’una tensió absoluta a una quietud on dóna vergonya fins i tot respirar.

La posada en escena és senzilla, efectiva i expressionista. Un petit safareig que fa la funció de casa, el públic està pràcticament a sobre de les actrius, dins de la seva llar. Tot això augmenta la sensació d’estar veient alguna cosa, gairebé prohibida, on mires a través d’una gran finestra la inestabilitat d’aquests dos personatges. Mentre elles dues es donen ànims, es projecten a un futur millor. Tu, espectador – voyeur, saps que això mai passarà, mentre les dues germanes s’odien, s’ataquen física i verbalment, donen ganes d’aturar la baralla, com si d’ un personatge més es tractés.

A tot això ajuda l’entrega de les dues protagonistes, amb un desplegament físic important i una verborrea que es transforma en una cosa quotidiana. No és important el que es diu, és com es diu. En l’obra s’aconsegueixen instants d’extrema feresa -el principi, quan mengen-, de contagiós humor- el gir argumental al principi- o d’incòmoda rialla -el moment amb la barra de pa-. Però, abans que res, en aquesta obra destaca un instant, d’una bellesa i una tendresa que connecta amb l’espectador d’una manera terrible, amb les dues germanes banyant-se una a l’altra, que funciona com a revers en el mirall de la famosa escena de “Gritos y Susurros” (Ingmar Bergman, 1972), amb la minyona cuidant la germana malalta, dèbil i desprotegida entre els grans pits de l’altre ésser, com si d’una pietà filmada per Ulric Seidl es tractés.

Una obra de la qual Genet estaria orgullós, bella i terrible. Un teatre on encara s’aconsegueix incomodar part del respectable -no em trec del cap la cara d’aquesta senyora que estava asseguda davant meu- i proporcionar moments de poesia.