Un enemic del poble
6Valoració

Miguel del Arco, juntament amb Juan Mayorga, presenten una versió lliure de text de l’original de Henrik Ibsen a la Fabià Puigserver. La companyia fa navegar l’obra per la música, el cant, el text i l’acció coral. Navega, però en ocasions, amb el nord certament perdut. S’esperava més del gran elenc que puja a l’escenari del Teatre Lliure sota la direcció de M. Del Arco.

La línia que segueix el text és molt semblant a la de Ibsen, però té menys força que l’original. Potser no calia fer-ne una versió: encara que va ser escrita a finals de segle XIX, és més que vàlida pels temps que corren. Del Arco ja havia trepitjat anteriorment el Lliure amb “Juicio a una zorra”  i amb un espectacle màgic que va interpretar Núria Espert amb “La violación de Lucrecia”.

Aquí tot gira entorn de la relació de conflicte generat pel descobriment de les aigües infectades del balneari dels Stockman, motor econòmic de la societat. Com es desenvolupa la trama és absolutament pertinent a l’actualitat, fet que aporta la proximitat amb el públic. Però es podria dir que és un pèl massa fred el conjunt. Tot i que s’intenta formar caliu familiar, no s’aconsegueix, perquè s’ha decidit que la part política agafi més protagonisme. La proposta de direcció no acaba de completar la idea de les paraules, del discurs.

Els números musicals podrien funcionar, però no és el cas. L’introductori podria ser brutal. De fet ho és però l’energia que aporta es desvalora amb l’escena que el segueix. Els intermedis tan sols “tapen” les transicions de canvis d’escenografia, etc. L’últim que apareix sí que és vàlid. Crea atmosfera d’una debilitat tan profunda: la veu fina i bonica de Miquel Fernández la trenquen els ciutadans repicant al metall de les canalitzacions. És un dels moments més aprofitables de la funció.

"Un enemic del poble", al Teatre Lliure

Fins que no arriba l’assemblea oberta al públic el que passa a escena es fa cansat. No acaba de connectar amb el públic i també s’hi tracten temes que s’expandeixen massa. L’assemblea és un moment divertit i de força tensió que manté a tothom amb atenció. Es podria haver considerat un moment magnífic si s’haguessin estalviat: el gest de complicitat, més ‘foco’, més pausa dramàtica, més direcció descarada cap al públic, de la frase “La independència té un preu”. Tot i que aquest gest de moment ha rebut aplaudiments a totes les funcions, cal dir que el dia d’aquesta crítica no els hi va funcionar, només es va ensumar. Sort. No sé fins a quin punt cal debatre fins i tot la independència de Catalunya en un teatre. S’haurien d’ocupar més de la màgia i la vida de l’art del teatre en comptes de voler ficar-se el públic a la butxaca aprofitant sentimentalismes patriòtics.

L’escenografia és un excés pels temps que corren tot i que s’ha d’admetre que és dels pocs elements compositius d’aquesta producció que t’il·lumina quan puja el teló. Miquel Gelabert és la segona estrella d’aquest parament; Derqui i Casamajor també brillen força; l’Arquillué està fluix pel que pot abarcar; i l’elenc femení protagonista és bastant feble.


Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Henrik Ibsen
Intèrprets: Pere Arquillué, Blanca Apilánez, Roger Casamajor, Mar Casas, Pablo Derqui, Mónica López

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies