La gran estafa americana
6Valoració

Precedida per premis, nominacions i crítiques molt positives als Estats Units arriba l’última pel·lícula dirigida per David O. Russell, “La gran estafa americana” (“American Hustle”), una pel·lícula d’estafadors amb vocació de comèdia boja i sofisticada a la vegada. I encara que les intencions són bones, el resultat no ho és tant. Els moments divertits contrasten amb un guió irregular i un metratge excessiu que acaben per frustrar el que s’endevinava com una gran experiència.

La pel·lícula explica la història d’un brillant estafador, Irving Rosenfeld (Christian Bale), i la seva seductora companya Sydney (Amy Adams) que es veuen obligats a treballar per a un agent del FBI, interpretat per Bradley Cooper. L’agent vol acabar amb la corrupció política i la màfia i els arrossega a una aventura massa perillosa, que es complica encara més quan comença a intervenir la dona d’Irving, Rosalyn (Jennifer Lawrence).

“La gran estafa americana” té una gran quantitat de mèrits artístics. La direcció i el muntatge imprimeixen un ritme molt particular, molt musical, i cinematogràficament està plena de recursos que recorden Martin Scorsese. L’ambientació és exageradament real, jugant a la paròdia però fent creïble a la vegada el món creat pel director, que es recolza també en una banda sonora plena de grandíssimes cançons. I aquesta orquestra està molt ben interpretada per un repartiment cuidat i mimat fins a l’extenuació per part de David O. Russell. És un gran director d’actors i això s’observa en cada una de les escenes on veiem a Amy Adams, Bradley Cooper, Christian Bale o Jennifer Lawrence donar el màxim, crear personatges amb una força infinita i estar al mateix nivell tant en els moments de comèdia extrema com en els petits instants de drama personal.

La Gran Estafa Americana

Podríem seguir així omplint pàgines i pàgines lloant les virtuts tècniques de la pel·lícula però no podem oblidar que a les butaques hi ha espectadors que esperen entretenir-se i això, lamentablement, està aconseguit a mitges. Hi ha escenes espectaculars, moments molt divertits i personatges (especialment els femenins) que atrapen, però la pel·lícula té dos problemes enormes. El primer és un principi fluix, una mitja hora inicial que no acaba d’enganxar encara que s’ha optat per una manera original a l’hora de presentar els protagonistes. No és suficient i estem tota l’estona pensant cap a on va allò que ens expliquen. El segon, un ritme molt irregular, que passa de parts trepidants a parts més tedioses que només es poden justificar pel desig d’allargar el metratge. David O. Russell podria haver mirat la darrera pel·lícula de Scorsese per entendre com mantenir el to i el ritme i, gràcies a això, l’atenció dels espectadors. Hi ha diversos moments on és inevitable mirar el rellotge i la sensació és encara pitjor perquè l’escena següent pot acabar sent grandiosa.

En resum, em costa molt recomanar “La gran estafa americana”. Les intencions són bones i les interpretacions magnífiques però la sensació final és, i em sap molt greu dir-ho, agredolça.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies