Puigcorbé torna als escenaris amb una obra de teatre que s’endinsa en la dramatúrgia i les crítiques que ho descriuen; que busseja en els sentiments que mouen als dramaturgs; que converteix el teatre en subjecte. Acompanyat de Pere Ponce donant-li la rèplica, ambdós construeixen un espectacle intens però que difícilment connecta amb el públic.
A punt de caure el teló, les llums s’apaguen. Els dos actors, Juanjo Puigcorbé (Barcelona, 1955) i Pere Ponce (Tortosa, 1964), surten d’escena. Tornen fins a quatre vegades per rebre els aplaudiments del públic. Han rendit honors al teatre, han homenatjat al seu públic i a les persones que hi treballen. Amb tot, tinc la sensació que no han generat emoció. Per què?
Si supiera cantar, me salvaría. El crítico és un diàleg, un combat a dos, entre dos grans intèrprets. L’espectacle és la tornada als escenaris –carta de presentació aquests dies als mitjans de comunicació barcelonins- de Puigcorbé i ja compta amb el suport del públic a altres escenaris de l’Estat espanyol. Posa en escena el personatge d’Scarpa (Ponce), un dramaturg que acaba d’estrenar el seu últim text i que la mateix nit de l’estrena visita a Volodia (Puigcorbé), un crític consolidat, amb anys de carrera i referent al món teatral. En la seva trobada Scarpa busca descobrir l’opinió del crític sobre allò que ha vist al teatre i, de camí, els sentiments i les diferències sorgiran per mostrar la cara i la creu del teatre que tant veneren. Dirigits pel canari Juan José Alfonso, El crítico és obra de Juan Mayorga (Madrid, 1965), un dels més reconeguts dramaturgs de l’escena contemporània.
Sense dubte, els amants del teatre (aficionats, professionals…), aquells que viuen sota l’embruixament del seu verí, gaudiran amb una obra que fa de la funció metalingüística la seva primera ensenya. Teatre que parla de teatre. I ho fa mitjançant una escenografia cuidada que recrea la sala d’estar d’un àvid lector on destaquen les prestatgeries plenes de llibres i una tènue llum que només convida a la lectura. La llibreria que tot lector desitjaria tenir.
La música –silenciada de cop de tant en tant-, els audiovisuals suggeridors i les llums posen harmonia a l’espectacle. El text, de sintaxi acurada i adjectius ben escollits, és intens i està excel•lentment interpretat. Comença amb bon ritme, ja que la presentació i el nus s’endevinen interessants pel fet de conèixer quina crítica rebrà l’espectacle. Però, cap a la part final perd força per finalitzar abruptament amb una història nova, incorporada ràpidament, que sona a llunyana. I fora de to.
I, com deia, on estan les emocions? Quan s’escolten les darreres paraules, he decidit mirar al públic. Intuir què senten, què els ha fet experimentar l’espectacle. Jo, que també sóc amant del teatre, he compartit moltes de les expressions, idees i arguments que exposen els seus personatges, però en els espectadors no hi veig mostra d’emoció. Ni un remor de confidències compartides, ni una sensació llastimosa per la fi de l’acte. En resum, penso que tot i tenir tots els ingredients per ser un text d’altura, l’arrogància l’ha desviat del camí. Crec que l’espectacle ha de convertir l’aplaudiment en alguna cosa més que un agraïment.
Es pot veure a: Teatre Borràs
Text: Juan Mayorga
Intèrprets: Juanjo Puigcorbé i Pere Ponce
Envía una resposta