Aquest cap de setmana passat a l’Auditori, l’OBC ens va oferir un doble motiu de plaer musical: retrobar-nos un altre cop amb el sempre admirat Gustav Mahler, i fer-ho a més de la mà d’un gran mestre, especialista en música del Romanticisme tardà, com Eliahu Indal.

Un Auditori ple de gom a gom rebia amb il·lusió al reconegut director d’orquestra israelià Eliahu Inbal per gaudir d’un dels plats forts de la temporada: la interpretació de la setena simfonia de Gustav Mahler, una obra sens dubte important que el compositor nascut a Bohèmia va crear en un aparent període de tranquil·litat -en una vida en general marcada per la melangia i el sentiment d’infortuni- quan acabava de ser pare de la seva segona filla. Aquest ocasional recés de pau es fa especialment audible en un final de caràcter optimista, fins i tot triomfal, per ventura sarcàstic, que paradoxalment sembla prefigurar futurs desastres. Efectivament, amb prou feines dos anys després, en 1907 assolaria de nou la desesperació a la vida del compositor, amb la defunció de la seva primera filla i el diagnòstic d’una malaltia cardíaca.

En la Setena, una obra de maduresa que Mahler va compondre als quaranta-quatre anys, advertim alguns dels principals trets estilístics del seu creador: una ampliació dels elements de l’orquestra que sembla respondre a la seva decisió d’ampliar també la “paleta cromàtica” del seu art, emparentant-se així amb coetanis com Richard Strauss; i alhora una voluntat de permanent transformació de l’obra musical que condueix a una impressionant successió d’alteracions sonores, deformitats i irrupcions dissonants, agosarades combinacions de lirisme i diatonisme que semblen augurar els treballs de compositors una mica posteriors com Ígor Stravinsky. Aquesta voluntat juganera i “desconstructora”, gairebé esperpèntica i experimental, s’adverteix amb especial èmfasi en dos magistrals Nocturns que –com bé apunta Joan Grimalt en l’excel·lent text de presentació del concert– oscil·len entre el popular i el culte, el pesant i el lleuger -en el cas del segon nocturn, ajudant-se a més del lirisme de la guitarra i la mandolina-; un “oasi” sentimental que en la seva resolució, el mateix autor s’encarrega de desmentir. El moviment central de l’obra és, sens dubte, el tercer moviment, un Squerzo magistral que recupera el caràcter sinistre i desesperat habitual en la seva música. És un descens abismal que ofereix alguns passatges de colpidora bellesa, que el posterior Rondo-Finale qüestiona un cop més amb ironia.

Mahler1

Com veuen, una “muntanya russa” d’emocions i sentiments, d’idees agosarades i troballes musicals, que demana per tant d’un director de provada experiència i talent com és Inbal, qui per cert ja va gravar la integral de les simfonies de Mahler en uns lloats enregistraments per Denon de la dècada dels noranta del passat segle que els hi aconsello recuperar. En mans d’aquest director format al costat d’altres grans mestres com Sergiu Celibidache o Franco Ferrara, l’OBC va sonar versàtil, subtil i atenta als matisos, esplèndida i lluent com en les grans ocasions. El públic va saber premiar-los com mereixien, amb una tancada ovació, per aquesta brillant interpretació que dóna fe de l’excel·lent moment de forma de la nostra orquestra.

Web oficial:

Concert a l’Auditori. Dissabte 18 de gener de 2012.
Gustav Mahler. Simfonia núm. 7 (1904-1905)


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies