Avui arriba a les nostres pantalles la darrera pel·lícula de Martin Scorcese, “El lobo de Wall Street”, nominada a cinc dels Oscars principals d’aquest any. En ella s’explica la història d’un corredor de borsa obsessionat per l’èxit i els diners. Un excés de vida en el que es preveu un desenllaç a l’alçada del seu modus vivendi. Però no és la primera vegada que un món tan ple d’ambicions es cola en el cinema. Vet aquí el nostre recull de les 10 pel·lícules imprescindibles per entendre el boig món de les finances.

Margin Call (2011)

Margin Call

Opera prima de J.C.Chandler protagonitzada per Kevin Spacey, Zachary Quinto, Paul Bettany i Jeremy Irons que es situa en l’actual crisi econòmica, concretament durant les 24 hores crítiques que va passar la industria financera l’any 2008. En un gratacels de Wall Street un jove executiu descobreix que s’apropa un desastre econòmic -el pitjor des de l’any 1927-. Davant l’alarma convoca a tots els alts càrrecs de la companyia, tots preocupats per declinar responsabilitats i prendre la decisió encertada per salvar la seva entitat. Margin Call és un thriller financer en tota regla, interessant tant per l’argument com per la narrativa amb què serveix cadascuna de les seqüències i que ens farà reflexionar sobre les conseqüències dels excessos financers durant la darrera dècada.

Too big to fail (Malas noticias) (2011)

Too big to fail

Curtis Hanson va dirigir aquest film de ficció, basat en el llibre homònim de Andrew Ross Sorkin, amb un esperit documental i didàctic que en escenes com aquesta explicava els motius darrera l’actual crisi econòmica. L’acció es situava al cap de setmana de setembre de 2008 en què va caure el banc d’inversió Lehman Brothers. El focus es posa en el Secretari del Tresor d’Estats Units (interpretat per William Hurt) i el seu equip, i reflexiona sobre aspectes com el cercle viciós de l’endeutament, les decisions poc ètiques en què governs i empreses financeres van ser còmplices, el poc interès en regular els mercats de capitals, o com i perquè es va decidir rescatar algunes entitats i deixar-ne caure d’altres. Un film dens però que explica de manera molt entendible com hem acabat en la situació en la que encara ens trobem immersos.

Inside Job (2010)

Inside job

Apropar-se als documentals que tracten temes relacionats amb les finances i Wall Street és una mica més terrorífic que les històries de ficció. El que trobem aquí és completament real, ha passat i continua passant i, el que és pitjor, sembla no tenir una solució clara. “Inside Job” gira al voltant de la crisi del 2008 a Wall Street i com les seves conseqüències, que encara tenim molt presents, van arribar a les economies de tot el món. Charles H. Ferguson dirigeix aquest film on explica, de manera rigorosa, els orígens de la crisi (remuntant-se a tot el corrent liberal que va iniciar Ronald Reagan i que presidents posteriors no van aturar) i com va ser la seqüència de fets que van desembocar en aquella fatídica tardor de 2008. Educatiu, punyent, crític i pesimista, “Inside Job” és una peça necessària per entendre el que va passar i continua passant en el paradigma econòmic en el qual ens movem.

Capitalismo: Una historia de amor (2009)

 Capitalismo: Una historia de amor

Michael Moore va fixar la seva mirada en els mateixos fets que “Inside Job” però ho va fer amb el seu particular to. “Capitalismo: Una historia de amor” ens parla de la crisi financera del 2008 però ho fa de manera més dispersa tractant diferents temes relacionats. El director parla de la gent que va perdre les seves cases, de com el govern i el món de les finances van enarborar la bandera de la por per tal que es rescatessin els bancs, de les persones que van perdre els treballs i de la tensió entre democràcia i capitalisme. Moore, amb el seu discurs de caire populista, dona la seva visió de tota aquesta crisi, apel·lant a la unió de les persones per donar i rebre ajuda, però també cridant a la protesta, a no quedar-nos de braços plegats. Més senzill d’entendre que “Inside Job” però interessant, “Capitalismo: Una historia de amor” és un documental que també val la pena. I com a resum de tot, en paraules de Moore: “This is capitalism, a system of taking and giving, mostly taking”.

 El informador (Boiler Room) (2000)

 El informador (Boiler Room)

El director Ben Jounger va retratar a ‘Boiler Room’ un moment en que el treball en agencies d’inversió es va convertir en una temptació irresistible per una generació de joves afamats i àvids de guanyar milers de dòlars, status social i una vida de luxes de la manera més ràpida possible. Si per aconseguir-ho havien d’estafar uns quants clients o fregar els límits del legal i èticament permissible, no importava, només vendre com fos i sense miraments pel client i petit inversor. Aquí un d’aquests brokers era Giovanni Ribisi, un noi que per guanyar diners i el respecte del seu pare entrava a treballar a J.T. Marlin (clara referència a JP Morgan y Merrill Lynch) i aviat descobria els foscos mecanismes d’un negoci que tant aviat li podia donar tot com fer-li perdre tot. Els discursos amb els que el personatge de Ben Affleck instruïa els joves reclutats per la companyia o els sistemes de venta per telèfon de Vin Diesel, encara es fan servir en escoles de negoci com a exemples de fórmules de negociació i de tècniques de venda agressiva.

 Rogue Trader (El gran farol) (1999)

 Rogue Trader (El gran farol)

La borsa és un gran casino en el que els que hi juguen ho fan amb diners que no són seus. Aquí qui juga és Nick Leeson (interpretat magníficament per Ewan McGregor) i els diners surten del Barings Merchant Bank, l’entitat més antiga de Londres, fundada l’any 1763. Nick és jove i enèrgic, i creu que és pot menjar el món, i de fet el fa una bona mossegada. La seva adrenalina es dispara cada vegada que trepitja aquell manicomi ple d’agents corrent i cridant com apostadors en una carrera de cavalls, on es pensa en micro-segons i l’index Nikkei n’és el Déu. Però el joc és perillós, i per molt de color de rosa que es presenti el futur, el mercat “puja i baixa com les calces d’una puta”. I fins i tot el banc més gran pot anar-se’n a fer punyetes. Valuosa lliçó la que ens dona James Dearden, el guionista d’Atracció fatal (1987), en la que va ser la seva darrera pel·lícula com a director.

Wall Street (1987)

Wall Street

Oliver Stone és el creador d’aquest mític film dels anys 80 i del qual sempre recordarem la memorable interpretació de Michael Douglas donant vida a Gordon Gekko, un broker sense escrúpols, admirat pel jove Bud Fox (Charlie Sheen), un corredor de borsa jove i esforçat que no aixeca cap. La pel·lícula té un rerefons moralista i alhora que narra la casual amistat que neix entre dos personatges tan contraposats com són el jove Bud i el veterà Gordon, ens mostra clarament les ambicions, interessos i misèries econòmiques, les quals deixen de banda el factor humà. Gran mèrit el de Oliver Stone quan aconsegueix una pel·lícula entretinguda i trepidant a partir d’un tema que a molts d’entrada ens pot resultar terriblement avorrit i difícil d’entendre com és la borsa.

 Trading Places (Entre pillos anda el juego) (1983)

Trading Places (Entre pillos anda el juego)

Quan un pensa en la borsa, sovint li venen al cap aquelles caòtiques imatges, incoherents pels més profans, en les que entre gestos, empentes i estrès comunal, la gossada de brokers es posa a vendre i comprar, comprar i vendre, aquelles accions de valor fluctuant, objectes de cobdícia i culpables de fortunes i ruïnes gairebé atzaroses. Segur que si li donem definició a aquestes imatges podem veure a Eddie Murphy i Dan Aykroyd, entre la marabunta. I és que per a molts aquesta escena és cinematogràfica, i correspon a  “Entre pillos anda el juego” (Trading Places, 1983). Dirigida per John Landis, i amb Jamie Lee Curtis com a secundària, la pel·lícula ens ensenya que la cobdícia ho mou tot, que la condició humana ens fa trapelles i que tan se val si és carn, suc de taronja o Apple, que s’hi ha lloc pel joc allà hi van els diners. Una de les pel·lícules més divertides dels 80. Llàstima que la realitat no ens faci tanta gràcia.

La locura del dolar (American Madness) (1932)

La locura del dolar (American Madness)

ALa locura del dolar (1932), de Frank Capra, el director d’un banc veu com la fallida de la borsa i un robatori per part d’un dels seus empleats posa en perill el seu treball i el seu matrimoni. El sempre ben intencionat Capra dirigeix un film amb els rerefons d’una crisi financera, concretament la del 29. L’acció passa pràcticament en un únic escenari, el banc, en un espai temporal molt breu, més o menys un dia, amb un ritme frenètic incrementat pel nombre d’extres i d’històries paral·leles. Una pel·lícula que mostra un director com heroi d’una situació de fallida bancària i que, la veritat, en l’època actual igual ens sembla ciència ficció.

La marca de fuego (The cheat) (1915)

La marca de fuego (The cheat)

La marca del fuego (1915) és un dels primers films que inicia la relació entre borsa i cinema. A banda és un dels primers llargmetratges de Cecil B. DeMille (“Els deu manaments”). Narra els problemes d’un broker de Wall Street amb una dona amb un forat a la mà per on se li escapen tots els diners, sinó que a més n’agafa que no són seus, sinó d’un fons benèfic per fer-ne inversions amb no massa fortuna. El malbaratament, l’engany, l’extorsió, l’obsessió, la mentida són alguns del temes presents al costat de l’amor o carregar amb les culpes dels altres. “La marca del fuego” és considerada una petita obra mestra, tant des del tècnic com des del dramatisme que transmet, però també un film dur i de situacions crues.

 

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies