Negra celebració en dues parts
Deia en comentar l’últim disc de Depeche Mode, “Delta Machine” que aquest era un àlbum que no serviria per sumar nous acòlits a les files de seguidors de la banda. I efectivament, això es podia comprovar ahir mentre una vegada més fèiem el pelegrinatge d’ascens cap al Palau Sant Jordi els de sempre, els que ja fa anys que vam començar a combregar amb la mística dels de Basildon, els que quan algun despistat preguntava “És el primer cop que els veus en directe?” responien amb cara d’incredulitat “No! Ja els he vist 3, 4 o 5 vegades”, la cada cop més granada marea negra.
Depeche Mode acumulen ja tants anys de carrera i tants discs que es troben en aquell punt en què es fa difícil preparar un setlist on, per una banda, hi ha la obligació de presentar material nou que no ha acabat de convèncer els fidels i, per altra, han d’encendre la platea amb els grans clàssics que tothom espera però sabent que no podran abordar-los tots. Ahir van seguir el guió que s’han autoestablert en la gira Delta Machine Tour i no es van moure ni una coma del set que han estat presentant en els seus darrers directes.
Amb les grades i tres quarts de pista plens, Dave Gahan, Martin Gore i Andrew Fletcher pujaven a l’escenari acompanyats d’un altre guitarra i un bateria per obrir la nit amb dues de les peces rescatables d’aquest “Delta Machine”: ‘Welcome to my world’ i ‘Angel’. Dos temes lents que van topar amb una audiència encara freda i que es van presentar amb un Dave Gahan que no deixava de senyalar el micròfon com si alguna cosa no acabés de rutllar al seu gust. Tampoc ajudava a escalfar l’ambient un escenari immens i sòbriament negre, sense els jocs de llums que els acompanyaven en gires anteriors.
Però aleshores va arribar la magnífica “Walking in my shoes”, les pantalles de l’escenari van començar a projectar muntatges que aporten un gran component visual als directes del grup, i Gahan iniciava els seus remenars amb els que encara sap excitar al públic com pocs. Així es començava a sentir l’esperada essència del concert que els presents havien vingut a buscar. Però abans calia complir amb certs tràmits, com abordar tres temes més del nou disc o posar-li nom a la nit amb ‘Black Celebration’, definitori i clàssic, però tampoc dels que animen la platea a saltar.
El punt d’inflexió el va marcar un moment que ja s’ha guanyat l’estima dels fans de Depeche, quan Martin Gore s’apodera del micro i es fa l’amo de l’escenari per interpretar un parell de balades, ahir ‘Slow’ i ‘But not tonight’, un tram que va acabar amb el nom del músic corejat i una ovació que es va allargar fins que Gahan tornà a ocupar el lloc principal.
I llavors sí, complerta ja la obligació amb “Delta Machine” i descartat directament del set qualsevol tema de l’anterior “Sounds of the universe”, el show començava el seu ascens al ritme de les notes de ‘Behind the wheel’. Públic i banda anaven entrant en sintonia, es van anar extenent les mans enlaire, les veus cantant es van fer sentir per tot el Palau i un Gahan més còmode animava la gent a aplaudir mentre no parava de remenar el seu inquiet cul provocant divertit.
‘A question of time’ va mantenir la buscada dosi d’adrenalina, seguida de ‘Enjoy the silence’ amb unes impactants imatges de tres contorsionistes atrapades en una caixa de vidre, i d’una curiosa versió de ‘Personal Jesus’ amb ritme crescendo i guitarrer.
Pels bisos encara sonarien més temes lents, ‘Shake the disease’ i ‘Halo’, i altres clàssics com ‘I feel you’, ‘Never let me down’ o una ‘Just can’t get enough’ que la gent va començar a cantar abans que el propi grup, seguint la tonada d’aquest tema que molts va ser el primer que vam aprendre a tocar en un teclat.
Així concloïa una nit en la que els fans de Depeche tornàvem cap a casa amb la dual sensació de que sí, els anys passen, els clàssics dels 80 i els 90 cada cop queden més diluïts en el temps i els concerts de la banda cada cop tenen més alts i baixos. Però també amb aquella fe i devoció que ens caracteritza, que ens empenyerà muntanya amunt si mai tornen a actuar a Barcelona, conscients de que la importància que tenen els Depeche Mode en les nostres vides musicals són un llegat que ja no passarà a les noves generacions.
1. Welcome to my world
2. Angel
3. Walking in my shoes
4. Precious
5. Black Celebration
6. Should be higher
7. Policy of truth
8. Slow
9. But not tonight
10. Heaven
11. Behind the wheel
12. A pain that I'm used to
13. A question of time
14. Enjoy the silence
15. Personal Jesus
Bisos:
16. Shake the disease
17. Halo
18. Just can't get enough
19. I feel you
20. Never let me down
Envía una resposta