En l’era audiovisual ens sol passar una cosa curiosa amb els bons llibres. Per una banda ansiem veure’ls convertits en sèries o pel·lícules, per poder veure en imatges aquell món i aquells personatges que hem anat formant a la nostra imaginació mentre giràvem pàgines; també perquè aquella historia que ens va commoure arribi a molta gent que mai es llegirà el llibre. Però per altra banda sabem que en el procés se’n perdrà part o molt del que ens va meravellar imprès en paper i un cop vista la pel·lícula sovint conclourem allò tant tòpic de que el llibre era molt més ric.
“La ladrona de libros” és l’adaptació cinematogràfica de la novel.la homònima de Markus Zusak, un llibre publicat al 2005 que li va valdre diversos premis al seu autor i que ens el presentava com algú capaç d’escriure amb un estil molt fresc, tractant temes durs amb una aparent lleugeresa de forma i un gran domini del ritme narratiu.
La seva protagonista és la Liesel Meminger, una nena que perd el seu germà petit de camí a ser adoptada per una família en un poblet d’Alemanya poc abans de la Segona Guerra Mundial. En l’enterrament del nen, la Liesel recull un llibre de terra i, encara que en aquell moment no sap llegir, aquest acabarà convertint-se en el primer de molts llibres que passaran per les seves mans. Mentre assisteix a l’ascens del nazisme, la persecució dels jueus o l’esclat de la guerra, acompanyada d’uns nous pares i un nou amic, els llibres i les paraules es convertiran en una expressió de la llibertat i l’esperança per ella mateixa i els qui l’envolten.
En la seva translació a la gran pantalla, el director Brian Percival i el guionista Michael Petroni, conformen una historia sobre el nazisme per tots els públics, apuntant molt per sobre els horrors de la guerra, sense entrar en massa detalls de res i quedant-se en anècdotes bonistes. Tècnicament poca cosa se li pot retreure al film, de la fotografia de Florian Ballhaus a la banda sonora de John Williams, tot aporta una naturalitat d’agrair, que acompanya la història sense pretendre grans exaltacions dramàtiques. I també el treball dels protagonistes és prou destacable, des de la vivaç protagonista Sophie Néllise, als seus pares adoptius, Geoffrey Rush i Emily Watson, que protagonitzen els moments més entranyables del film.
Però sí que resulten xocants fets com que els personatges deixin anar de tant en tant uns quants ‘Nein’ i ‘Yah’ per recordar-nos que són alemanys vivint a Alemanya, mentre tots els llibres que llegeix la Liesel i les paraules que escriu en el seu diccionari especial siguin en anglès.
En tot cas, el principal és que, sabent d’on ve, està clar que “La ladrona de libros” fílmica ha perdut el sentit de la ironia i el ritme punyent de l’estil literari de Zusak. La seva manera d’aconseguir que la duresa d’allò que parla ens vagi calant mentre vesteix el drama amb una narració lleugera. En ambdós casos el drama de la historia s’acaba imposant. Però el fet que la forma no s’hagi mantingut del llibre al film, en els diàlegs i en com es comunica la narració al lector/espectador, fa que a la pel.lícula hi hagi trams que semblen massa rodats a cop de manual i que el desenllaç resulti un cop dur per culminar un trajecte que havia passat molt de puntetes per tot.
Aquí, com en el llibre, qui narra la historia és la Mort, però mentre a les pàgines aquesta està present en les seves observacions, acotacions i descobriments sobre el passat i futur dels personatges, a la pel.lícula queda reduïda a unes quantes frases en off sense massa caràcter, restant punts a un altre dels trets característics de l’obra de Zusak.
“La ladrona de libros” de Percival és doncs una pel.lícula correcta, a mig camí entre la fàbula i el drama suau, mentre que “La ladrona de libros” de Zusak és un llibre extraordinari que encara val la pena llegir abans d’optar per devorar ràpidament la versió audiovisual.
[Rating:3]
Envía una resposta