La principal virtut de “A propósito de Llewyn Davis” és la seva autenticitat. És una pel·lícula que traspua veritat en el fons de les històries que explica encara que prengui forma de comèdia amb un humor fosc i tendre a parts iguals. Un repartiment de luxe, un protagonista que perdura als nostres caps i el retrobar-se amb una música plena de sentit són els elements que fan que aquest exercici que sembla senzill però que és extraordinàriament difícil triomfi i ens mantingui completament enganxats a la pantalla.
“A propósito de Llewyn Davis” ens apropa a l’escena folk al Nova York de principis dels anys 60. Una galeria de personatges que intenten sobreviure i evolucionar envolten Llewyn Davis, un músic fracassat i perdedor que no deixa de cercar l’autenticitat i una identitat i veu pròpies.
Els Coen retraten un temps i una música que passava un moment no excessivament reeixit però que a la vegada feia endevinar temps de canvi, que ben aviat revolucionarien tota l’escena del folk amb la cançó protesta de Bob Dylan. És un temps de grisos i oportunitats perdudes, és un temps de canvi que alguns van saber abraçar però que altres, estancats a parts iguals entre somnis de grandesa i respecte per un mateix, no van saber veure i van quedar atrapats en un bucle de penúries. Dels dos tipus ens parlen els directors però centren especialment la seva mirada en la segona categoria. Llewyn Davis és un home amb talent, un cantant decent que pretén portar una carrera com a solista encara que viu encallat en unes formes de fer que comencen a no estar de moda. És un romàntic, un bohemi, un penques que necessita l’ajuda dels seus amics per sobreviure, passant els dies de sofà en sofà, malvivint gràcies a actuacions en locals i a boges aventures a la recerca d’un èxit que mai arribarà.
La pel·lícula retrata a la perfecció un personatge profundament simpàtic, amb qui és fàcil empatitzar perquè en els temps que corren és fàcil sentir-se un Llewyn Davis, amb ànsies de trobar alguna cosa però buscant sense rumb. És un retrat honest, ple de clarobscurs, que defuig els judicis directes gràcies a un sentit de l’humor ben mesurat. És també un viatge iniciàtic que no porta enlloc, una broma maliciosa que serveix com a metàfora d’aquells temps però també dels nostres i que ens permet reflexionar a ritme d’una banda sonora fantàstica.
Oscar Isaac dóna vida amb molt encert al protagonista, un d’aquells personatges rodons que s’ha d’omplir amb tot el que necessita i Isaac ho fa, interpretant totes les cares de Llewyn, cantant meravellosament i trobant a cadascuna de les seves escenes un moment amb molt significat. Al seu costat trobem un gran John Goodman (que participa en un dels segments més surrealistes de la història), un divertit Justin Timberlake i una punyent Carey Mulligan, amb un personatge que dista de ser rodó però que proporciona un contrapunt molt interessant a Llewyn.
En definitiva, “A propósito de Llewyn Davis” és un gran encert per part dels germans Coen i una de les seves millors propostes. Partint d’una història molt bonica, plena de veritats i d’afecte pels personatges i pels espectadors, els directors han construït una cinta que es consumeix amb gust al ritme d’una música francament deliciosa.
Envía una resposta