Joss Whedon va tenir el caprici de fer la seva versió de l’obra de Shakespeare en un descans de la producció de “Los Vengadores”. Per fer-ho va reunir alguns dels seus amics i col•laboradors a casa seva i durant dues setmanes es van dedicar a rodar-la. És fàcil imaginar el que es van divertir fent-ho i, afortunadament, la pel•lícula transmet tota aquesta diversió.
El Príncep Don Pedro d’Aragó retorna victoriós d’una batalla acompanyat del bastard Don Juan, Benedicte i Claudi. Són rebuts pel cavaller Leonato, que viu amb la seva filla Hero i la seva neboda Beatrice. La convivència entre tots els ells farà sorgir l’amor i també alguns malentesos.
Tot i que argumentalment és una obra senzilla, té alguns intercanvis dialèctics d’allò més divertits, com tots recordarem si revisem en els nostres caps l’adaptació que va fer Kenneth Branagh. Whedon manté tota la intencionalitat d’aquests moments i el text en la seva forma original però l’ambienta a Santa Monica en l’actualitat. Les discordances temporals entre text i imatges no fan mal al desenvolupament de la pel•lícula i resulten fins i tot divertides.
El film de Whedon té ritme, és molt còmic i utilitza la música com recurs humorístic. Els actors, entre els que destaquen Alexis Denisof, Amy Acker o Nathan Fillion, estan molt bé, millor quan encaren les escenes d’humor que les dramàtiques. En definitiva, resulta bastant impressionant veure com una cosa rodada en un parell de setmanes, segurament entre dinars, festes i sopars, ha quedat tan bé. Els fans del director no l’haurien de deixar passar però per la resta de públic també és totalment recomanable.
Envía una resposta