‘Romeu i Julieta’, direcció de Bruce-Lockhart (membre de la companyia britànica Propeller): un Shakespeare amb to britànic però amb llengua catalana. La música proposada s’hi asseu bé i l’espai de l’Akadèmia és idoni i fantàstic per aquest text. Però la proposta d’aquesta obra d’art no acaba de trobar la proporció dins aquest espai. Viatja intermitentment i és interessant de veure És teatre però diferent del que un veu a l’escena barcelonina.
La història que expliquen. A Verona hi viuen dues famílies que mantenen una relació d’enemistat des de temps passat. Els Capulet convoquen una festa en la que s’hi infiltren membres de la família enemiga, Montagut. Durant el ball Julieta, dels Capulet coneix a Romeo, dels Montagut i s’obsessionen i s’enamoren. Però a història serà conduïda cap al final tràgic de la parella.
L’inici desconcerta bastant: una estàtua viva de les Rambles que juga amb el públic fins que entren una parella de joves que hi tiren unes monedes i de sobte tot es posa lloc i comença la tragèdia de Shakespeare. Tot i que llegint he descobert una cita en la que el director diu: “[…] Todos los actores que aparecen en escena interpretan a los miembros de una compañia callejera […]” Bé doncs no s’acaba de percebre.
El text i l’espai. Per la proporció d’escenari envers la capacitat de públic, la gran traducció de Miquel Desclot queda com és: gran. Proporciona una sobredosis d’energia. Doncs aquesta font energètica no ve donada només pels actors, sinó també per un ritme que porta la llengua. En aquesta versió aquest ritme està molt marcat i per tant juga un paper de gran accent. Quan Bruce-Lockhart diu que aquest espai és fet per Romeo i Julieta ningú en dubte perquè salta a la vista. La balconada ho diu tot. Però això no vol dir que es pugui jugar de forma gran, amb un aire que recorda la imatge que podem tenir de l’època isabelina. Així doncs, aquesta posada en escena fa córrer el text per la superfície, fet que no va deixa que un s’hi endinsi. Bàsicament el text es va allunyar de mi.
Música i moviment. La música és una benedicció, i una característica de base dels Propeller, ja que feia que revifa certs moments i enllaça el conjunt. Ha estat composada per a l’ocasió. Hi havia molta part molt ben coreografiada però no es jugava a fons per tant l’acció quedava lluny de la veu i viceversa. Sens dubte les tres actrius – Andrea Montero/Sra. Capulet, Silvia Forns/Julieta i Helena Font/Dida – fan una feina de qualitat. És molt interessant la interpretació dels dos protagonistes ja que aconsegueixen abordar perfectament a través del vincle l’edat dels 15. Tot i això a Guillem Motos/Romeu li falta el contrast del marrec espavilat: potser la delicadesa o l’elegància o la tendresa, no sé, però quelcom que aporti un contra per acabar-ho d’enriquir. Al cap i a la fi Romeu necessita aquest quelcom més dolç per habilitar unes paraules com les que juga.
Crec que és un risc que han pres al Teatre Akademia, que s’agraeix, però hi ha coses que encara ballen.
Es pot veure a: Teatre Akadèmia
Text: William Shakespeare (Traducció: Miquel Desclot)
Intèrprets: Òscar Bosch, Emilià Carilla, Helena Font, Sílvia Forns, Toni Mas, Andrea Montero, Guillem Motos, Lluís Olivé, Xesco Pintó, Jordi Robles, Xisco Segura.
Envía una resposta