Anna Maria Villalonga és professora de la UB i una de les majors expertes en novel·la negra a Catalunya. També és la curadora del nou llibre de l’editorial Llibres del Delicte, “Elles també maten”, obra que la mateixa Anna Maria descriu com “un recull de relats de gènere negre/criminal (en un sentit ampli i divers) escrit en català per autores catalanes. Un recull ric i heterogeni, que demostra la varietat i la qualitat de les nostres escriptores.” Parlem amb ella sobre com ha estat el procès d’elaboració d’aquesta obra i d’altres temes relacionats amb la novel·la negra i el relat.
Què es vol reivindicar amb aquest llibre?
En contra del que pugui semblar, amb el llibre no pretenem reivindicar una literatura negra especialment femenina. Al pròleg he intentat explicar-ho amb claredat. Personalment no hi crec gaire en les distincions de gènere, per més que puguin existir certes connotacions especials en la literatura feta per dones. El que sí que volem reivindicar és l’existència d’un bon nombre d’autores capaces de fer narrativa negra en llengua catalana.
Darrerament, en les trobades, conferències i xerrades sobre el gènere sempre s’acaba comentant que, actualment, no tenim gaire dones que s’hi dediquin. I penso que és cert. Amb el llibre volem demostrar que, encara que sigui veritat, es tracta d’una circumstància concreta en un moment concret, però que les escriptores catalanes “si cal matar, matem”.
D’altra banda, també volem fer una segona reivindicació: la del relat breu. És un gènere tradicionalment considerat menor quan en realitat entranya molta dificultat. Escriure un bon relat breu és molt difícil, molt compromès. Volem trencar una llança a favor d’aquest tipus de narrativa i convèncer a editors i lectors que paga molt la pena.
Creu que és necessari a aquestes alçades diferenciar i posar una mirada especial en la literatura d’un determinat gènere escrita per dones?
Expressat així com ho preguntes, no crec que sigui necessari. Ja he comentat abans que no és un tema que per a mi resulti essencial a l’hora d’enfrontar-me al fet literari. Una altra cosa és parar atenció a tot allò que les dones que fan gènere tenen a dir. I, sobretot, és interessant veure com ho diuen o si existeix algun tipus de característica comuna que les pugui definir (o no). És un exercici d’estudi.
Com vostè mateixa comenta en la introducció del llibre, la literatura criminal és un gènere poc conreat entre les escriptores catalanes. Com valora aquest fet tenint en compte que molts dels noms associats al gènere a tot el món són femenins?
També ho he dit abans. Crec que es tracta d’una circumstància concreta, que segurament obeeix a causes diverses (sociolingüístiques,sociològiques, educatives), però no hi ha cap gran motiu perquè la situació s’allargui. Hem tingut bones autores, en tenim ara mateix (encara que no siguin molt nombroses) i les continuarem tenint, però vivim en una societat diglòssica, amb presència d’una altra llengua dominant, i això fa que res no estigui normalitzat del tot. Lluitarem per canviar-ho.
Hi ha una gran varietat de temàtiques en aquest llibre: procediment policial, un punt de ciència-ficció, un punt de terror gòtic, humor negre i moltes gotes de psicologia. Creu que darrerament el gènere es mou seguint uns paràmetres massa similars dintre d’un mateix subgènere o que podem trobar obres tan variades com la selecció que vostè ha fet?
Ui, em fas una pregunta que requereix una conferència. El gènere ara mateix és molt permeable i de fronteres difuses. Admet moltes tipologies, moltes modalitats, hibridacions, fusions. És riquíssim. Encara que sembli que totes les novel·les negres se cenyeixen als mateixos paràmetres, no és cert. Si t’hi endinses de veritat, l’oferta és molt àmplia. Però ja et dic, si em poso a explicar-ho bé, no acabaria mai.
Com ha estat el procés de buscar tots aquests relats? Buscaven noms més o menys coneguts o més aviat una gran varietat temàtica?
Buscava autores que m’interessessin. Escriptores de nivell que acceptessin el repte amb il·lusió. I així ha estat. No he buscat tipus de relats, he buscat les persones. Un cop trobades (totes van dir que sí la primera i amb entusiasme), jo tenia clar que el recull seria variat i divers. Com les autores, com les persones. No m’he equivocat gens.
El llibre és llegeix amb ganes. El relat breu convida a seguir llegint i, sobretot, quan el nivell de qualitat és, en general, bo. Per què no es publiquen més reculls de contes? Hem perdut els lectors la capacitat de gaudir amb històries petites?
Jo crec que la història de la literatura, massa sovint, arrossega incomprensibles prejudicis. Els gèneres populars, els gèneres breus i certes tipologies literàries han estat tradicionalment menystingudes i considerades literatura de segona categoria. Aquestes idees costen molt de desterrar. I fixa’t que hi ha un munt d’autors de primer nivell que són essencialment contistes (Borges, Cortázar, Rulfo, Bradbury, Calders, etc. etc.). El Premi Nobel d’enguany l’ha obtingut Alice Munro, una escriptora que, al llarg de la seva vida, únicament ha escrit contes. Però aquestes idees prejudicioses fan que la gent no compri els reculls i, per tant, les editorials no vulguin apostar-hi. És un cercle viciós. Només venen els autors més coneguts, els altres res. El públic s’estima més adquirir, pel mateix preu, una novel·la. A veure si de mica en mica podem capgirar tendències. Cada recull de relats que es publica és una petita victòria.
Tindrem en el futur la possibilitat de gaudir amb més reculls d’aquest tipus? S’han quedat moltes històries en el calaix?
Això no ho sé. Ja m’agradaria. Històries n’hi ha segur. Però ara mateix no sé què dir-te. Haurem de parlar amb l’editor. Segur que diu que sí, perquè està molt content. La idea va ser seva. Quan me la va proposar, la vaig acceptar sense dubtar-ho, però va partir de la mateixa editorial. Crec que aquest fet indica que alguna cosa sí que està canviant.
Quines obres de gènere recomana (de les llegides i publicades darrerament)?
Buf. És complicat, llegeixo sense parar i ara mateix hi ha molt moviment. Mira, en lloc de dir-te títols concrets, el que faré serà recomanar a la gent que s’acosti al gènere fet per autors d’aquí. En català, òbviament, però també en castellà. Està bé llegir els estrangers, però els nostres escriptors de gènere no tenen res a envejar-los.
Encara no he llegit “Elles també maten”, però atès que les escriptores que l’han creat són exceŀlents no tinc cap dubte que els relats deuen ser de gran qualitat literària. I el fet de tenir-hi la participació d’Anna Maria Villalonga és un afegitó que s’ha de tenir en compte.
Subscric les paraules de Villalonga: “recomanar a la gent que s’acosti al gènere fet per autors d’aquí”.