Joan Carreras ens presenta “Cafè Barcelona”, la seva cinquena novel·la, un llibre molt interessant, un gran drama ple també d’esperança amb uns personatges ben treballats. Parlem amb l’escriptor de les interioritats de la història (evitant explicar més del que és necessari) i de les històries que l’han inspirat.

D’on sorgeix l’ambientació a Amsterdam?

És una ciutat interessant en molts aspectes. La conec una mica, només una mica, i em sembla que té una capacitat especial de fascinació, però això no és gens important. El que compta és que el món que he creat s’hi adapti. No estic gaire segur que l’Amsterdam que dibuixen els meus personatges sigui el de debò però tampoc no he estat mai segur que la Barcelona que apareix als meus llibres existeixi més enllà de la ficció.

La novel·la ens presenta uns personatges molt marcats per la culpa i el dolor però, en el fons, hi ha la idea molt positiva de buscar una nova oportunitat, de re-inventar-se. En certa manera, són dues cares de la mateixa moneda. Quina de les dues volia que fos més present a les històries?

La idea de buscar una segona oportunitat, de tornar a començar, forma part de la nostra manera de viure, tots ho hem intentat més d’una vegada. Em semblava natural que pogués ser un impuls per a alguns dels personatges.

“Cafè Barcelona” mescla fets històrics reals amb la ficció creada al voltant dels seus personatges. Aquests fets històrics, en particular els relacionats amb Srebrenica, estan explicats de forma molt detallada, amb to gairebé periodístic. Per què va triar la història de Srebrenica? I quina era la seva intenció a l’hora de detallar tant els esdeveniments reals que apareixen?

La matança de Srebrenica no és el tema del llibre, això ja queda clar, però és veritat que hi és, que marca un dels personatges, un soldat dels cascos blaus que no troba una altra sortida que el suïcidi. Ho puc explicar perquè això passa al primer capítol, la novel·la comença d’aquesta manera. Em sembla que el que m’interessava era aquesta perspectiva dels que eren al mig. De vegades, una història té sentit si explica l’experiència de les víctimes. Altres vegades, no gaire sovint, algú s’ha atrevit a escriure des del punt de vista dels botxins. He volgut trobar un punt intermedi, el dels que eren allà, se suposava que amb la missió d’aconseguir la pau però amb els resultats que tots coneixem.

És molt interessant la manera com ha decidit narrar la vida d’aquests personatges: el tipus de narrador, la manca de diàlegs, el poc detall a l’hora de descriure l’aparença dels personatges, l’estil senzill, tot dóna un to una mica eteri a la història. Per què va triar aquest narrador tan particular? Què volia que el lector es trobés?

El narrador és un personatge més però no es presenta de manera oberta fins que la història ha avançat prou. És un recurs que exigia molta coherència, perquè el seu estil, preocupat pels detalls i amb capacitat per reconstruir els fets a partir del que li expliquen els altres, s’havia de manifestar des del principi sense descobrir quines feines havia fet abans. Les seves opinions sobre els cuiners del cafè, per exemple, tenen sentit quan ja sabem més coses d’ell.

La novel·la ha requerit una gran quantitat de documentació i d’immersió en la vida i la cultura holandeses. Què ens pot explicar d’aquest procés? Com arriba a un equilibri entre la documentació que dóna versemblança a la narració i les grans històries de ficció dels personatges?

Documentar-se és important però encara és més important allunyar-se de seguida dels materials que no serveixin per a la història. No faig documentals, escric novel·les. Les situacions històriques o les anècdotes reals no tenen cap interès si no fan avançar l’acció ni ens ajuden a entendre més bé com són aquests personatges. Però és veritat que he volgut entendre més bé l’entorn on situava aquesta història. Potser no calia, perquè he escrit el llibre en català, però em va semblar, per exemple, que tenia una certa obligació d’aprendre una mica el neerlandès. I m’hi vaig posar. En canvi, al llibre hi ha molt poques paraules en aquesta llengua.

En la part final del llibre, parla de Catalunya posant en boca dels personatges algunes afirmacions crítiques al voltant de fets d’actualitat. La ficció i la llunyania dels personatges li permeten dir algunes coses que són més difícils de dir des d’aquí?

No, no és que posi en boca dels personatges apunts crítics. El que passa és que els personatges creixen, tenen la seva vida, i actuen segons les seves emocions. Als capítols finals hi ha un contrast d’opinions entre algú que viu a Catalunya, i que té una gran il·lusió per l’inici d’aquest procés, i algú que fa tants anys que viu a l’estranger que no pot evitar la sensació que tot plegat és, una altra vegada, una mena de ritual que satisfà la consciència sense anar enlloc. Em sembla una aposta sincera a favor de la història, a favor de la novel·la. Després de tot, les meves idees sobre aquesta qüestió, i tantes altres, ja les exposo al meu blog (www.janquim.cat), als meus comentaris al Twitter (@janquim)…

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies