Le week-end
6Valoració

Nick i Meg, una parella de madurs professors britànics, amb els fills ja independitzats, decideixen tornar a la romàntica Paris molts anys després de la seva lluna de mel per a intentar revitalitzar el seu matrimoni i a la recerca de la joventut perduda, la irresponsabilitat i pensar que tot és possible.

“Le Week-end” és un deliciós i divertit retrat d’un matrimoni madur que vol retrobar l’energia i l’idealisme dels seus anys de joventut. A partir del guió de Hanif Kureishi (“Mi hermosa lavandería), “Le Week-end” està dirigida per Roger Michell, responsable de pel·lícules com”Notting Hill”,”Hyde Park on Hudson” o”Venus”. El repartiment està encapçalat per Jim Broadbent, guanyador de l’Òscar per “Iris” i al que hem vist a un munt de titols, Lindsay Duncan (“Bajo el sol de la Toscana”) i Jeff Goldblum (Jurassic Park) amb un paper secundari però divertit -espectacular el dinar a casa seva-.

És un film en el que és fàcil trobar referències. Associat a aquest “Le week-end” sonen noms com Godard o Allen, però la referència més directa per mi és Linklater i la seva trilogia de Jesse i Celine. “Le week-end” seria el quart film després d’“Antes del anochecer” i ens portaria la visió del matrimoni ja entrats en la 60a, a tocar de la jubilació i en aquell punt que han estat tan junts que poden acumular milions de coses que no suporten de l’altre i que ja no es callen. Sinceritat emocional d’un film que té el seu punt fort en el duel interpretatiu de Jim Broadbent i Lindsay Duncan i els seus diàlegs punyents.

Le week-end

El film és un film agredolç en que certes coses que es tiren en cara saben greu. Aquest punt agre s’amplia cap a la meitat del film, que fins llavors fa riure amb la bogeria d’aquesta parella ja jubilada que miren de fer tot el que sempre van somiar. Una comèdia dramàtica que en alguns moments peca d’excessiva, sobretot en cert comportaments del personatge de Lindsay Duncan, però que aconsegueix un desenllaç amb el que l’espectador surt del cinema amb un somriure als llavis.

En resum:  somriures, llàgrimes, retrets, bogeria lluny de l’adolescència, però sobretot un duel interpretatiu que val la pena gaudir.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies