Basada en el guió original de Cormac Mccarthy, l’escriptor guanyador d’un Pulitzer i autor de “No es país para viejos” i amb direcció de Ridley Scott, “El consejero” és un drama sobre l’ambició en un món de luxe i drogues.
La pel·lícula relata la història d’un jove advocat -no conseller- (Michael Fassbender) que passa per dificultats econòmiques i decideix introduir-se en el món de la droga de manera eventual per intentar aconseguir diners “fàcil i ràpid” traficant amb cocaïna. En aquesta aventura s’associarà amb un vell amic amb poder adquisitiu (Javier Bardem) amb una nòvia estrambòtica en molts sentits (Cameron Diaz) i un tipus fosc i tèrbol (Brad Pitt). Però el negoci no sortirà segons ho tenien planejat i les coses es torçaran deslligant un episodi història dur, violent i mordaç.
Si tens per una banda a Ridley Scott, un director emblemàtic amb títols imprescindibles a la història del cinema com Alien, Blade Runner, Thelma & Louise o Gladiator al darrera de la càmera d’aquest thriller escrit pel prestigiós novel·lista Cormac McCarthy, guanyador del premi Pulitzer per La carretera i autor d’altres obres com Tots aquells cavalls o No és país per a vells i amb un llistat d’actors reconeguts com Michael Fassbender, Brad Pitt, Javier Bardem, Cameron Diaz i Penélope Cruz (potser aquesta última no tant), el primer que penses és que alguna cosa bona ha de sortir.
“El consejero” és d’aquelles pel·lícules que analitzada element per element et fa pensar que res pot fallar, que allò és un tros de pel·lícula per afegir a la llista de les de culte, però quan juntes tots els elements acaba resultant un rotllo que costa de passar. Estem al davant d’un thriller, un drama on l’ambició dels personatges acaba amb un bany de sang. Una acumulació de gent que vol tenir-ho tot, que s’arrisca i que, la majoria d’ells, acaben perdent el joc bàsicament perquè no s’adonen que no són ells els que imposen les regles d’aquell joc, sinó algú altre que ho fa a les seves esquenes.
El film de Ridley Scott té una sèrie de personatges principals que funcionen, carismàtics, peculiars i ben interpretats. Uns altres que apareixen per generació espontània i desapareixen de la mateixa manera i et preguntes perquè entren tant tard, que aporten a la trama i alguns, qui punyeta són. El problema és la manera que se’ls fa interaccionar, les escenes que els fan protagonitzar i sobretot les converses eternes, filosòfiques, excessives i amb un punt d’ironia i humor negre que no compensa que s’allargassin tant. Unes poques fan gràcia, però la majoria cansen mentre mires d’extreure l’essència del que s’’hi diu i acabes sense entendre un borrall. Potser el problema és que és el primer guió cinematogràfic de McCarthy, i ningú li va dir que no era exactament igual que una novel·la.
En resum, el conjunt no funciona. “El consejero” és un film al que vaig anar amb ganes perquè els elements amb què comptava em feia esperar el millor, però no, se’m va fer eterna amb poc moments en que vaig gaudir-la de veritat. Una llàstima.
Envía una resposta