Una familia de Tokio
8Valoració

Que et presentin una pel·lícula com un homenatge a una obra mestra del cinema, fa que un es posi en guàrdia. Qui és el valent que s’ha atrevit a tal desafiament? En moltes ocasions aquests tipus d’atreviment porten al desastre més absolut, i si no que li preguntin a Gus Van Sant pel seu “homenatge” a “Psicosi”. En aquesta ocasió la pel·lícula homenatjada és “Cuentos de Tokio” (1953) de Yasujiro Ozu, considerada una de les majors obres mestres de tots els temps. I l’alumne valent, el veterà Yoji Yamada, que als seus 82 anys deixa de costat els seus samurais per presentar “Una familia a Tokio”, el trasllat de “Cuentos de Tokio” a l’època actual.

Yamada conserva els principals trets de la sinopsi original, la visita a Tòquio d’una parella d’ancians per retrobar-se amb els seus fills i enfrontar-se cara a cara amb els seus problemes familiars, fruit del contrast existent entre expectatives i unes realitats provocadores de resignacions i malenconia. Això sí, ara el tren que els porta a Tòquio és d’alta velocitat, els GPS els guien en els seus viatges, els mòbils estan a l’ordre del dia, i les referències al terratrèmol i tsunami de Fukushima resulten inevitables.

 Fotograma de "Una familia de Tokio".

Els temps canvien però les relacions familiars a penes ho fan. Una mare dolça i generosa (Kazuko Yoshiyuki) i un pare (Isao Hashizume) desencantat amb el que fan els seus tres (un menys que a “Cuentos de Tokio”) fills: el gran (Masahiko Nishimura), un ocupat metge ; la del mig (Tomoko Nakajima), que bastant té amb fer funcionar el seu negoci; i el petit (Satoshi Tsumabuki), qui potser reflecteixi l’aspecte més modern del grup familiar, patint el problema de l’atur i vivint en un pis d’amb prou feines 30 m2. Se’ls hi afegeix el personatge de la xicota del jove, interpretada per una molt dolça Yu Aoi, un element molt important en aquesta segona versió.

Fotograma de "Una familia de Tokio".

Encara així, sembla que Yamada prefereix centrar-se en allò que amb prou feines ha canviat en mig segle. I ho mostra com ja ho va fer Ozu, a força d’aquests retrats de família en forma de plànols fixos, casolans, contemplatius, i dit sigui de pas, una mica antiquats. Una forma de rodar que malgrat el seu regust a corc segueix funcionant per mostrar el mateix, i que sumat a les bones interpretacions per part del grup principal d’actors, fa que un acabi connectant amb aquesta entranyable família durant la pel·lícula i se l’emporti després de la projecció. Un mèrit de Yamada, al qui l’honra la seva humilitat davant un projecte que, estava clar, no anava a competir amb l’original.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies