David Foster Wallace és ja, per dret propi, part del cànon occidental. I per això, mereixia una biografia que analitzés, amb rigor i agut sentit de l’observació, la seva obra literària, i també la seva esmunyedissa personalitat. D.T. Max lliura una bella indagació sobre un autor ja immortal que encara ens segueix aclaparant amb la seva literatura torrencial.
Quan Internet va començar a popularitzar-se, David Foster Wallace, atemorit per les possibles conseqüències, va provar d’evitar el seu absorbent influx. Per a un addicte natural com ell (a l’alcohol, a la televisió, al coneixement pur, a la literatura, a les relacions sexuals, a l’amor…) no era res casual que a aquest nou ens virtual se l’anomenés precisament la Xarxa. Durant anys DFW va teixir una altra xarxa literària descomunal, en una obra que semblava continuar les paròdies textuals de James Joyce i, alhora, augurar l’explosió de l’hiper-vincle. Les seves prolixes i celebrades notes a peu de pàgina no eren al cap i a la fi una altra cosa que infinites ramificacions articulades per una ment en contínua expansió. A mesura que el seu estat anímic semblava contreure’s, l’obra de DFW, en canvi, s’escampava com un nou univers aparegut de sobte en el mapa dels estels literaris, per erigir-se ben aviat en nou i fonamental cànon.
La biografia de l’escriptor que va fer del tour de force lingüístic la trama principal de la seva obra (i per tant de la seva vida) està escrita però a la manera entenedora i penetrant de les grans biografies anglosaxones. D. T. Max no pretén imitar l’estil de DFW, sinó arribar a comprendre’l amb profunditat. Per a això analitza amb perspicàcia l’obra, però sobretot es concentra a entendre a la persona (deprimida) que va ser capaç d’escometre grans gestes literàries i incapaç, en canvi, de sobreviure als petits reptes diaris. D’alguna manera, l’oxímoron i les eternes dualitats van planejar sempre sobre la seva existència. DFW es va debatre entre la postmodernitat i la tornada a la tradició, entre l’estil aclaparant i l’hiper-concís , entre el rigor i l’esperit juganer, entre la impietat narrativa i el marcat accent sentimental, entre la filosofia dura i Winnie The Pooh, entre la precisió gramatical –no és gens casual que ell mateix es definís com un “nazi de la llengua anglesa”– i l’anarquia del rap, entre l’estrellat (literari) i la (ultra)timidesa, entre l’ídol grunge i el noi del mitjà Oest de gustos senzills, entre l’esprit de vivre gairebé adolescent i la pulsió suïcida, entre la voluntat de deixar-nos a tots bocabadats i la inevitable genialitat.
Com ben s’encarrega de confirmar Max, DFW va ser el creador d’un commovedor i irrepetible personatge literari anomenat DFW, present a cadascun dels seus llibres. La seva obra no és tant una successió de paraules, trames, sentiments o pensaments ben travats com una autèntica cosmogonia poblada per planetes en aparença remots –tan remots com puguin ser-ho, per exemple, Ludwig Wittgenstein i la televisió comercial– que només ell va aconseguir harmonitzar amb miraculosa naturalitat. DFW va ser un d’aquests pocs visionaris que, des de la solitud de la seva cambra, va idear la literatura del futur, abans de concloure que ja no hi havia futur, i deixar-nos de cop a tots desolats, i també una mica més confosos. En “Todas las historias de amor son historias de fantasmas”, Max aconsegueix reviure amb talent al fantasma literari que encara somiem ressuscitar, un escriptor irrepetible i un home commovedor que se’ns apareix aquí en tota la seva dimensió.
Editorial: Debate
ISBN: 9788499922935
Pàgines: 480
Preu: 23,90€
D.T. Max va néixer a Nova York i va estudiar a la universitat d'Harvard, on es va graduar en 1984. Ha treballat en editorials i en suplements literaris, el més recent el del New York Observer. Durant els últims vuit anys ha escrit sobretot tipus de temes, des d'espècies extintes de zebres fins als discursos dels presidents, pel New Yorker i la revista dominical del New York Estafis. El seu llibre anterior, una recerca sobre els prions i les malalties que causen és "The Family Who Couldn't Sleep" (2007). Viu en Nova Jersey.
Envía una resposta