Blue Jasmine
9Valoració

Woody Allen va alternant pel·lícules bones amb d’altres que no acaben de funcionar. Després de decebre amb “A Roma con amor” ara aposta per una nova mirada agredolça al passat, recoltzant-se completament en Cate Blanchett per a qui Allen escriu un personatge inoblidable.

Jasmine (Cate Blanchett) és l’esposa del milionari Hal (Alec Baldwin), un empresari que ha fet la seva riquesa en negocis poc clars. Jasmine és capriciosa com només ho pot ser algú amb ambició que aconsegueix el seu propòsit, però l’infortuni arribarà a la seva vida quan es vegi al carrer, sense marit ni amics i amb uns quants dòlars a la butxaca. Es mourà de Nova York a San Francisco per anar a viure amb la seva germana Ginger (Sally Hawkins) i intentar refer-se de les contínues crisis nervioses que pateix.

Allen ens presenta una petita anàlisi del nostre món actual, atrapat en la superficialitat, les mentides i la inestabilitat. Totes aquestes característiques contrasten amb un personatge principal acostumat a les rutines i amb una evident incapacitat per adaptar-se. La pel·lícula fa seva la frase “qualsevol temps passat va ser millor” (curiosament com també passava a “Midnight in Paris”) per elaborar un apassionat estudi de la protagonista, element central i gairebé únic de tot el metratge.

Jasmine  apareix en pràcticament totes les escenes del film i el seu personatge mou la major part de les històries i les reflexions. És una dona emocionalment embogida, addicta a l’alcohol i a les drogues, que ha perdut la seva vida i que és incapaç d’imaginar una nova que no sigui exactament igual. Intel·ligent i àcida, Jasmine mira amb menyspreu la pobresa i decadència que l’envolta sense adonar-se que és ella mateixa la viva representació d’aquest deteriorament que tant odia.

Blue Jasmine

Allen escriu un guió molt rodó, que avança amb pas segur encara que no massa ràpid i que  arrenca somriures, i fins i tot riures, dels espectadors. La seva direcció sense artificis i embolcalls innecessaris arrodoneix un producte ben concebut i amb un gran treball de càsting.

Sense Cate Blanchett estaríem davant d’una altra pel·lícula. Canviant com un camaleó, passa del plor al riure en un segon, es mostra fràgil i forta a la vegada, propietària d’un atractiu encisador i tan sofisticada que sembla brillar amb una llum especial. Nascuda per interpretar una dona tan complexa i atractiva, Blanchett es mou gràcilment per la pantalla i, pas a pas, es transforma en una presència d’aquelles que perduren en la memòria. Sembla injust oblidar-se d’un repartiment que inclou l’Alec Baldwin, la Sally Hawkins, el Louis C. K. o el Bobby Cannavale, tots magnífics, però la Blanchett s’apodera de la pel·lícula, no existeix una sense l’altra.

“Blue Jasmine” és la millor pel·lícula que ha fet Woody Allen darrerament i jo la inclouria entre les destacades de la seva carrera. Es mereix un notable alt però la interpretació de Cate Blanchett és de deu, així que el conjunt per mi arriba a l’excel·lent.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies