Paseo Astral
9.5Valoració

Encara que es llegeixi tranquil·lament d’una “tacada”, “Paseo astral” deixa empremta en el lector per molt temps. I un es descobreix, després d’acabar aquest àlbum, bellament editat –com ja és costum– per La Cúpula, tornant sobre ell, rellegint-lo, tractant de desentranyar el misteri amagat darrere d’una successió de planxes que Francesc Capdevila aka Max va crear perquè fossin exposades en l’estand del diari El País de la Fi Internacional d’Art Contemporani ARCO.

Fa ja temps que Max ha arribat a la maduresa artística. Des dels seus inicis en l’underground barceloní de les acaballes del franquisme  i de la tan rebregada “transició”, aquest autor establert a Mallorca ha seguit un procés de depuració, fins a l’etapa actual, marcada obsessivament per la pura força del traç. Una etapa d’ascetisme artístic –que alhora pot observar-se en el recent i excel·lent “Vapor” (també al catàleg de La Cúpula)– en la qual se segueixen advertint les seves grans influències: els grans mestres iniciàtics com ara Rodolphe Töpffer o Frans Masereel, el comix a l’estil de Robert Crumb o Gilbert Shelton i, per descomptat, la “línia clara”, evocadora d’una infància lliurada a la lectura de Tintín. Com si Samuel Beckett escrivís una planxa de “Little Nemo”, o com si Yves Chaland recreés amb el seu traç la bogeria de “Krazy Kat”, “Paseo astral” és un salt al buit des de la realitat al més enllà, un lloc que ningú sap ben bé on està, a la recerca de les esquives muses per acabar topant amb un heterodox diable i traçant un inevitable pacte.

Poden els còmics considerar-se Art (així, amb majúscules)? No sembla que l’estatus de l’“art seqüencial” mereixi a hores d’ara de més discussió. Si tenen vostès ocasió d’escoltar les apassionades reflexions d’un perspicaç teòric dels còmics com William Kuskin, comprovaran que, per a aquest professor de la Universitat de Colorado, cada pàgina de còmic és en realitat un veritable “poema”. I així és justament com se m’ocorre definir aquestes belles planxes de Max; com una col·lecció de poemes entrellaçats, que convoquen el misteri a través d’un acte aparent banal com la lectura d’un diari, concretament el del 2 de gener de 2013. I és que el real, contingent (definit per l’actualitat), i l’immutable són els grans escenaris d’aquest becquettià viatge. El seu propi autor confirma que, quan va acceptar el desafiament d’El País, es va plantejar un doble repte: d’una banda crear una història que tingués algun tipus de relació amb la realitat; i per un altre, plantejar de nou “el debat entre l’art i el còmic, entre l’alta i baixa cultura”.

 Vinyeta de "Paseo Astral" de Max.

El resultat de tot això és un brillant “meta-còmic” en el qual la informació dels diaris és “una charca tóxica y pestilente”, on l’enorme ull protagonista –que sembla sortit de la portada d’un disc de The Residents– fuig de l’amenaça de les notícies dibuixant una vinyeta en la qual aixoplugar-se de la realitat, en la qual la musa que apareix és de tot menys una nimfa, i on les idees que acudeixen a la ment del sofert protagonista resulten ser tan negres com les del gran Franquin. Si no han entès res del que he escrit aquí, deixin-me dir-los que això és un bon senyal. En aquest món de relats mastegats i realitats incomprensibles, Max té la magistral idea de tornar als mites; és a dir, al Misteri. Llegir “Paseo astral” és alguna cosa més que deglutir un relat de ficció; és perdre’s en un món diferent del nostre a la recerca de les pròpies muses. Si decideixen anar-hi, els desitjo sort; la veritat és que el viatge val molt la pena.


Editorial: La Cúpula
ISBN: 9788415724322
Pàgines: 64
Preu: 23 €
Guió: Max

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies