Arcade Fire, grup canadenc que va néixer entre 2003 i 2004, ja va aconseguir l’aclamació de la crítica amb el seu primer àlbum, “Funeral”, premiat com a millor disc de música alternativa. Després el van seguir “Neon Bible”, amb un so més acústic i espectral i “The suburbs”, que va guanyar el Grammy al millor disc de l’any. I amb tota aquesta carrera, tot just corria l’any 2010.
La meva experiència de contacte amb els Arcade Fire va ressorgir amb la seva actuació al Super Bock Super Rock de Lisboa de 2011, on presentaven “Suburbs”. Des d’aleshores, o potser ja des de “Funeral”, tot el soroll que s’ha creat al voltant dels candencs feia que aquest “Reflektor” fos un dels discs més esperats de l’any.
Acompanyats de James Murphy (Lcd Soundsystem) i col.laboradors com David Bowie, els Arcade Fire s’han tret de la màniga un disc que un cop publicat segueix donant molt de què parlar, sobretot entre els fans, per ser totalment diferent de la resta.
“Reflektor” és un disc ambiciós, com ambiciosa és la durada de les seves cançons, moltes de les quals superen els 5 minuts. A la primera escoltada et deixa desconcertat, fins al punt que la primera opinió que et genera el cervell pot ser bastant negativa, sobretot si entren en joc les comparacions amb el passat. Però com és impossible fer-les, et sents perdut.
Aquest “Reflektor” és un pas cap als anys 80, amb sons electrònics i sintetitzadors, i alguns temes ballables com el que dóna nom al disc i on podem sentir també a David Bowie participant d’aquest tall electrònic i una mica psicodèlic amb Regine cantant en francès. És la primera de les 13 cançons que ens presenten i que ja deixa entendre força bé el sentit de l’àlbum.
Després, van obrint les portes, de la Caixa de Pandora surten cançons com ‘Here comes the night time’, tema que sembla vingut del passat molt llunyà per alguns, o els sintetitzadors de ‘We exist’ o ‘You already know’, una cançó ballable i divertida, pràcticament la única que ens fa recordar als Arcade Fire de “The suburbs”. També conté aquesta part ‘Normal Person‘ una cançó que ens recorda als grans Rolling Stones.
La segona part del disc és encara més fosca i encara que podem deixar de banda ‘Here comes the night time II’, ’Awful song (Oh Eurycides)’ és un tema que no deixa indiferent i fins i tot aconsegueix posar els pèls de punta en alguns segons, tan solemne com els seus cors. A aquesta la segueix ‘It’s never over (oh Orpheus)’, la millor cançó de la segona part.
Si sou fans de Arcade Fire i esperàveu un àlbum millor que “Funeral”, he de dir-vos que aquest és simplement un disc diferent i que tot i que podríeu arribar a dir que no és igual de bo, seguiu escoltant i molt probablement us acabarà atrapant com va fer amb mi.
Envía una resposta