El juego de Ender
6Valoració

Adaptar la novel·la d’Orson Scott Card era una tasca complicada. La seva càrrega simbòlica, la vida escolar del protagonista, els elements psicològics i aconseguir plasmar bé a la pantalla el seu final eren algunes de les dificultats principals. Gavin Hood aprova en el procés però l’adaptació cinematogràfica tampoc aconsegueix una nota molt alta perquè és correcta però perd emoció a mesura que ens endinsem a la història.

Anys després d’una invasió alienígena, els humans lluitaran per la seva supervivència i posaran en marxa un pla per evitar caure en les mans dels extraterrestres que han decidit anomenar “Insectores”. Decideixen deixar el control de la flota internacional en les mans d’uns adolescents, que rebran un llarg entrenament que intentarà treure les seves capacitats ocultes. Ender Wiggin és el recluta més prometedor de la darrera promoció però l’aprenentatge el portarà al límit amb difícils entrenaments físics i psicològics.

Hood tenia un material excel·lent de base però amb particularitats que no ajuden. Per posar un exemple, el llarg periple escolar d’Ender aquí queda comprimit en un “curt” curs escolar. Evidentment s’entén que el cinema ha de comprimir la trajectòria vital del personatge però fer-ho tant, posa en perill la versemblança de les vivències del protagonista, el seu creixement i els conflictes externs i interns. Malgrat això, l’Ender cinematogràfic és un personatge bastant sòlid, ben caracteritzat i que aconsegueix crear una certa empatia amb l’espectador.

El juego de Ender

La pel·lícula és més interessant durant la primera hora, amb tot el procés d’ensenyament que viu Ender, les relacions que estableix amb els companys i els jocs continus per guanyar autoritat i per situar-se per sobre dels que manen. Diàlegs ràpids, acció continuada, algunes reflexions interessants són els elements que fan que aquesta primera hora transcorri ràpida i entretinguda. La mitja hora final, la que hauria de ser més atractiva, és més irregular, amb batalles tècnicament ben fetes però mancades d’emoció i un cert anticlímax que s’allunya de les sensacions que el llibre provocava.

Tècnicament és excel·lent, amb escenes d’acció espectaculars i elements resolts de manera molt original, però la veritat és que això ha deixat de ser suficient per convèncer el públic. Una altra virtut del film és el repartiment, molt ben triat. Asa Butterfield és un bon Ender, ulls freds, emocions contingudes però amb rampells de ràbia i violència, genera por i una mica de llàstima, el que fa que el seu treball sigui bastant rodó. Està molt ben envoltat d’un més que correcte Harrison Ford i un planter de bons secundaris com Hailee Steinfeld, Aramis Knight, Abigail Breslin, Viola Davis o Ben Kingsley.

“El juego de Ender” de Gavin Hood és una pel·lícula amb un bon equilibri entre desenvolupament de personatges i acció. El seu problema principal és que es tracta d’una adaptació i com a tal no acaba de funcionar al cent per cent. Com a pel·lícula és entretinguda i desenvolupa bé els personatges però el seu ritme i les seves pretensions decauen massa en el tram final.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies