Mgogoro
2Valoració

La companyia Mentidera Teatre s’arrisca presentant una proposta original alhora que recurrent. El muntatge utilitza escenaris diferents del Gaudí per a contar històries inversemblants de personatges que viuen en una societat en crisi, amb històries tristes, i amb un to pessimista marcant el sentit global de l’espectacle.

Per què veure Mgogoro? I per què no? S’ha de veure si l’espectador vol seguir reflexionant sobre la crisi i les seves conseqüències, si és fanàtic dels personatges estranys i psicòtics, si li agrada experimentar sensacions noves a l’escena i descobrir nous mètodes teatrals. No és recomanable si desitja rebre una història amb plantejament, nus i desenllaç, si espera caràcters definits i ben ennuegats, si gaudeix amb el ritual del teló i l’escena, les butaques…

La nova producció de Mentidera Teatre és una bogeria amb sentit. Un espectacle d’una hora i mitja de duració, dinàmic, que s’estructura en cinc peces diferents plantejades com “experiències” per a l’espectador. Monòlegs que presenten una dona aturada que sobreviu venent cosmètics a porta freda; un executiu sobrepassat pels límits del capital; una mestressa de casa i vident telemàtica que s’enfronta a un suïcida, una dona maltractada empresonada i, tots quatre alhora, una presentadora de la televisió autonòmica catalana que acomiada el 2013 amb desgana. Cristina Cervià, David Planas, Mercè Pons (la més destacable de tots) i Meritxell Yanes són els quatre intèrprets que posen rostre a l’enrevessat text signat per Matías Feldman, Carol López, Jaume Policarpo i Rosa M.ª Sardà, qui també és la veu en off.

Mgogoro

A través d’una escenografia de baix pressupost (només recreen una sala d’estar i una cuina), els actors juguen amb l’espectador la sorpresa. Ningú imagina que ha de canviar d’espai després del primer acte i que acabarà deambulant pel Teatre Gaudí durant tot el muntatge.

Al darrere, la crisi, que ja avorreix. No perquè estigui acabant-se (una tesi de molts tecnòcrates actuals), sinó perquè dia si, dia també, és tema recurrent de tot tipus de contingut. El teatre, la música, la literatura, el periodisme… tots acaben parlant, teoritzant i discutint al voltant del que és o deixa de ser crisi econòmica. Aquesta obra també cau en l’exercici de parlar de l’atur, del pessimisme, de l’escassesa d’expectatives i de la desídia d’una societat urbana venuda des de fa temps al capitalisme. De nou, el de sempre es presenta sota un format diferent, però ni tan sols així convenç.


Es pot veure a: Teatre Gaudí
Text: Matias Feldman, Carol Lòpez, Jaume Policarpo i Rosa Mª Sardà
Intèrprets: Cristina Cervià, David Planas, Mercè Pons i Meritxell Yanes

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies