Sólo Dios perdona
4Valoració

Nicolas Winding Refn va captivar amb “Drive”. En la seva nova proposta “Sólo Dios persona” porta el seu estil al límit repetint amb Ryan Gosling i apostant pel prodigi estètic per sobre de la història que explica.

A Bangkok, Julian, un fugitiu de la justícia nord-americana, dirigeix un club de boxa tailandesa que actua com a tapadora per al seu tràfic d’estupefaents. La seva mare, cap d’una àmplia organització criminal, desembarca procedent d’Estats Units per repatriar el cos del seu fill favorit, Billy. El germà de Julian ha estat assassinat després d’haver massacrat salvatgement a una jove prostituta. La mare plena d’odi i venjança, exigeix a Julian el cap dels assassins. Julian hauran de llavors enfrontar-se a Chang, un estrany policia jubilat, violent i amant dels karaokes.

Recordeu allò del fons i de la forma? De l’estètica i el contingut? Doncs “Sólo Dios perdona” és un prodigi estètic, buit de contingut. A “Drive”, Nicolas Winding Refn ja va mostrar els primers símptomes del que ha acabat passat. Un film amb molta violència, una banda sonora esplèndida, un protagonista d’expressió continguda i garrepa en paraules però amb una bona història al darrera. Un film on ja cuidava l’estètica però com a mínim, la història d’aquell conductor ens deia moltes coses. Sé que és lleig comparar però “Sólo Dios perdona” és “Drive” buidat de trama, història, romanticisme i diàleg. Un cop de puny estètic als amants de les bones històries.

Sólo Dios perdona

Nicolas Winding Refn exagera amb ell mateix, fa un exercici pretensiós d’autohomenatge portat a l’extrem. Una història lineal, sense subtrames o girs amb uns personatges tediosos, que t’acaben important un rave perquè no els entens ni et transmeten res. El cas extrem és Ryan Gosling, portant la rigidesa del rostre i la parquedat de paraules a límits que poden crispar dels nervis del més pacient, i no parlem de Chang, el policia karaokero. De tots els personatges només se salva Kristin Scott Thomas i el seu impactant personatge de la mare venjadora. Les seves aparicions revifen una mica la pel·lícula, però lamentablement sense ella es retorna a l’estat de llangor insuportable del primer pla impassible i del pla general passadís.

Sólo Dios perdona

“Sólo Dios perdona” és un film agònicament lent i buit que donen ganes de sortir de la sala per recuperar “Drive” i perdonar a Nicolas Winding Refn encara que no siguis Déu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies