‘Viure és fàcil amb els ulls tancats’ deien els Beatles a la mítica “Strawberry Fields” un tema que Lennon podría haver començat a composar durant una estada a Espanya. Trueba agafa aquesta anécdota per fer-la servir de base al seu nou film i podría afegir a la lletra que “Viure és fácil amb els ulls tancats i fer pel.lícules és fàcil si no et mous d’allò que ja coneixes”.
El protagonista de “Vivir es fácil con los ojos cerrados” és l’Antonio (Javier Cámara), un mestre d’un petit poble d’Albacete que fa servir lletres dels Beatles per ensenyar anglès als nens de la seva classe. Al 1966, quan descobreix que John Lennon passarà uns dies a Almeria rodant la pel.lícula de Richard Lester ‘How I won the War’, decideix agafar el cotxe i conduir fins allà per conèixer-lo i fer-li una petició. Pel camí s’uniran a ell una jove embarassada (Natalia de Molina) i un noi fill de policia (Francesc Colomer) que fuig de casa cansat de l’autoritarisme del seu pare (Jorge Sanz). Com sol passar, el viatge per carretera suposarà també un trajecte vital en què tots ells aprendran coses i renovaran il.lusions.
Amb aquest trio, Trueba planteja una road movie que repassa certs tics de la societat dels anys 60 a través de l’aventura d’uns personatges bastant arquetípics. Sense córrer massa riscos ni deixar de moure’s per allò que resulta còmode i efectiu, el film aconsegueix resultar tendre i entranyable, amb una narració correcta i amb un bon equilibri de notes d’humor i reflexions vitals.
A aquest resultat contribueixen el trio protagonista, un grup liderat per Javier Cámara que tampoc no descobreix res en la seva interpretació però donen el to just a aquests curiosos companys de viatge. Al seu costat, Francesc Colomer segueix reafirmant la seva versatilitat després de ‘Pa negre‘ i ‘Barcelona, nit d’estiu‘. I la jove Natalia de Molina, esdevé la revelació del film, aportant el contrapunt femení a la història amb lluminositat i determinació.
El guió, escrit pel mateix Trueba, tira molt de vivències personals i també d’un professor que va existir de veritat per facturar una història que vol aportar un discurs optimista en un temp difícil. Un discurs que aposta molt descaradament per la vessant sommiadora i bonrollista, i no es fica massa a fons ens els aspectes negatius de l’època en què s’ambienta.
L’element cinèfil/musical aporta un toc interessant a la història, però Lennon i Strawberry Fields a banda el què trobareu a “Vivir es fácil con los ojos cerrados” son els clàssics del gènere per parlar-nos de persones que aprofitant el viatge físic realitzen a la vegada un viatge personal en el què tornen a renéixer cadascun des de les seves circumstancies i aprenent els uns dels altres. Tot molt còmode i tot molt happy, que potser en els temps que corren tampoc va malament de tant en quant.
Envía una resposta