Gerard Guix (Vic, 1975) és escriptor, dramaturg i guionista amb un currículum que ja acumula un bon nombre de novel·les ( les més recents “Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me” o la trilogia juvenil fantàstica integrada per “El prodigi”, “L’enginy” i “El talent”), unes quantes obre de teatre i un quants premis acumulats. Amb “El cementiri” ens porta a un futur no gaire llunyà, on estarà prohibit enterrar els nostres morts per falta d’espai a la Terra. Només els més rebels o idealistes, intentaran trencar aquesta norma castigada amb duresa.
D’on sorgeix la idea d’”El cementiri”?
Des de sempre m’han interessat els dilemes morals d’alta intensitat. Posar els protagonistes de les meves històries entre l’espasa i la paret i, quan arriba el moment, fer-los creuar aquella línia que, en principi, no s’hauria de creuar. El plantejament de “El cementiri” em semblava molt interessant: digues a una persona que no pot fer una cosa, prohibeix-li, i espera quan temps tarda a intentar fer-ho. A més, un marc de ciència-ficció permet potenciar aquest dilemes, ja que aquest tipus de decisions, en un món distòpic i apocalíptic, solen ser molt més potents. En aquest cas, en un món superpoblat on està prohibit enterrar els morts per falta d’espai, una noia decideix desacatar la llei per intentar enterrar la seva mare en un dels últims cementiris-museu que queden. El conflicte està servit.
“El cementiri” retrata un futur humà bastant trist, ho veus tan negre? Creus que les noves tecnologies estan afavorint massa les virtualitats i deshumanitzant als homes?
És evident que la tecnologia ha arribat a les nostres vides per quedar-se. En la majoria de casos ho ha fet per bé, per facilitar-nos les coses, per millorar la nostra qualitat de vida. Però totes les coses tenen la part negativa i la de la tecnologia pot ser molt perillosa. La mateixa comoditat que ens ofereix la tecnologia, ens acaba tornant mandrosos i impacients a tot. Ho volem ara mateix i sense moure’ns de casa. A la novel·la he tibat molt la corda, portant situacions al límit per poder plantejar dilemes molt més contundents: en una societat quasi perfecte on la medicina ha avançat tant que les malalties s’han eradicat i l’esperança de vida supera els 120 anys, la clonació d’humans és legal i els programes de fertilitat permeten tenir fills als qui no podien, resulta que ha arribat un moment en que els espais habitables han disminuït a causa de guerres nuclears que han deixat grans zones radioactives i a l’escalfament global del planeta que ha desfet els pols, inundant més terreny habitable. El dia que això passa, el govern (autoritari, com no podia ser de cap altra manera) decideix aplicar mesures dràstiques per contenir la superpoblació del planeta. Una de les deu normes que formen la temuda Llei Lebensraum de l’espai vital (com la llei de Hitler) és la d’abolir tots els cementiris i enterraments, perquè els morts ocupen un espai que ara fa falta per els vius. Tots els cadàvers s’han d’enterrar i qui vulgui pot comprar una tomba en un cementiri virtual. Com diu un fragment de la novel·la: “Si fa tants anys que controlem la nostra vida a través de la realitat virtual, per què no hauríem de fer el mateix amb la mort?”. Em temo que ara, encara que ho volguéssim canviar, ja no podríem. Ens agradi o no, estem anant a un futur virtual.
“El cementiri” neix com obra de teatre i es converteix en “Gènesi 3.0” per horror teu, explica’ns que va passar? Necessitaves la publicació d’aquest llibre per tornar a fer teu el text?
Al 2005 vaig escriure aquest text en format teatral i al 2006 vaig guanyar el Premi de la Fundació Romea de textos teatrals. L’any següent es va estrenar al Grec Festival de Barcelona però aleshores poc tenia a veure amb el text original. Per decisió de Calixto Bieito, aleshores director artístic del teatre, el van convertir en un musical experimental, passant de l’acotació del text original on deia que no hi havia música en tota l’obra, afegint un personatge nou i convertint el bucòlic cementiri original en una vistosa piscina buida. Evidentment sempre m’havia quedat una espina clavada però no podia fer res perquè els drets els tenia Focus, la productora. Quan finalment vaig recuperar-los, vaig tenir clar que era el moment de fer reviure aquesta història que a mi em fascinava i vaig decidir fer-ho en format novel·la, aprofitant els recursos de la narrativa per fer-la créixer. Ara, veient la resposta de critica i públic, puc dir que l’espina ja està treta sobradament.
On et trobes més còmode amb la narrativa o amb la dramatúrgia?
La veritat és que a tot arreu. Sí que és veritat que ara mateix el teatre està molt fotut i jo tinc un camí més fet amb la narrativa i per tant, això acaba decantant força la balança alhora de triat un projecte nou, però crec que com escriptor és molt important barrejar gèneres i estils, aprendre dels diferents llenguatges narratius per enriquir el teu treball.
I el tema de les il·lustracions d'”El cementiri”, no acostuma a ser massa freqüent, com va sorgir la idea?
Desafortunadament no és freqüent. Associem il·lustracions amb llibres infantils o còmics però no hauria de ser així. Quan vaig decidir convertir l’obra de teatre en novel·la vaig pensar que seria interessant acompanyar-la d’il·lustracions per convertir-la en un llibre diferent, especial. Ho vaig proposar a la meva editora, la Berta Bruna, i li va encantar la idea. Després d’un petit procés de selecció ens vam decidir per l’Ignasi Font, un il·lustrador que fa obres boníssimes. Treballar amb ell ha estat un luxe i els resultats mostren el seu talent. El llibre ha quedat espectacular amb les seves il·lustracions i una coberta preciosa.
La trilogia d’El prodigi, ara “El cementiri”, estàs instal·lat en la ciència-ficció? Algun nou projecte a la vista?
Normalment intento que cada nou projecte sigui diferent, en format i gènere, però ara ha donat la casualitat que he empalmat dos projectes de gènere fantàstic o ciència-ficció. El que ve a partir d’ara, però, és completament diferent. Estic treballant en una nova novel·la, que si tot va bé veurà la llum a principis del 2015. El més immediat és una obra de teatre, 3Efímers, que s’estrena el 28 de novembre a la Nau Ivanow. És un projecte interessant on tres dramaturgs, un sóc jo, hem escrit una peça curta cadascun relacionada amb el concepte “efímer”. La dirigeix l’Àgata Casanovas i tres actors interpreten les tres peces. La meva es titula “L’últim sopar” i és una comèdia molt negra.
Quins referents tens en referència a la ciència-ficció?
Els que he utilitzat a “El cementiri” són força clars: Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, Somien els androides xais elèctrics? de Philip K. Dick i 1984 de George Orwell. N’hi ha de més ocults com la sèrie de televisió BattleStar Galactica o pel·lícules futuristes com Gattaca. En general, els meus referents van des de sèries com La dimensió desconeguda o Black Mirror, V, i grans clàssics dels 70 com La invasión de los ultracuerpos, La niebla o La cosa.
Que recomanaries als iniciats que volen dedicar-se a escriure?
Primer de tot paciència. Les novel·les no es fan amb dos dies. Després treballar. Molt. I aprendre dels altres. En definitiva: llegir molt, veure moltes pel·lícules i teatre, escriure molt. Ser constant i disciplinat.
Envía una resposta