Una de les escena clau dins el meu imaginari fílmic pre-adolescent està protagonitzada per un nen i una orca, el nen s’anomenava Jesse i l’orca Willy, qui no la recorda? En l’escena en qüestió Willy donava un gran salt per sobre d’un Jesse amb el puny en alt i s’alliberava d’una vegada per totes del seu gran malson, la dofinera on es feia feliços a nens estúpids a costa de la integritat física i psíquica del pobre animal.
Han passat 20 anys des de que aquella pel•lícula, “Liberad a Willy”, em deixés la seva petita marca a l’ànima. Suposo que em va agafar en una edat impressionable. Tot i així, sembla que la marca no ha calat gaire, ja que jo també he gaudit com un estúpid (i ni tan sols era ja un nen) d’un d’aquests espectacles d’orques, i no em remunto a l’època d’Ulisses a Barcelona, si no a l’actual show que es pot veure a Loro Parque, a Tenerife.
Amb la intenció de prémer la petita nafra fins que torni a fer-nos mal, la directora Gabriela Cowperthwaite ens porta aquest “Blackfish”, presentat en el darrer Festival de Sundance i vista també en el Festival de Sitges. Es podria dir que “Blackfish” és la versió documental, hardcore i sense finals feliços de “Liberad a Willy”, on Willy es diu Tilikum i en comptes d’alliberar-se malviu en una piscina en la que ja ni neda, turmentat per un present desolador, un passat difícil i una llarga llista d’assassinats acumulats sobre les seves esquenes, allà on la seva aleta dorsal es corba de pura tristesa.
A base d’entrevistes i imatges d’arxiu, Cowperthwaite reconstrueix els fets ocorreguts a l’estiu de 2010, quan una reconeguda entrenadora del parc SeaWorld d’Orlando, Florida, va morir atacada per l’orca Tilikum. Una reconstrucció que la porta a conèixer la història de l’Orca, capturada l’any 1970 en costes de Washington, i ja de pas la del parc SeaWorld, on tot es pinta més maco del que és per tal d’omplir la butxaca.
Parlen de “Blackfish” com una pel•lícula necessària i de fet ho és, encara que sigui pel seu missatge. Fílmicament s’apropa perillosament a una producció televisiva sensacionalista, rallant el bizarrisme, però la potència de les imatges i la contundència del seu discurs acaben calant ben fort. Cowperthwaite aconsegueix el seu objectiu, “Blackfish” et colpeja deixant-te un cardenal allà on Willy ens va deixar la marqueta.
Envía una resposta