Blackfish
8Valoració

Una de les escena clau dins el meu imaginari fílmic pre-adolescent està protagonitzada per un nen i una orca, el nen s’anomenava Jesse i l’orca Willy, qui no la recorda? En l’escena en qüestió Willy donava un gran salt per sobre d’un Jesse amb el puny en alt i s’alliberava d’una vegada per totes del seu gran malson, la dofinera on es feia feliços a nens estúpids a costa de la integritat física i psíquica del pobre animal.

Han passat 20 anys des de que aquella pel•lícula, “Liberad a Willy”, em deixés la seva petita marca a l’ànima. Suposo que em va agafar en una edat impressionable. Tot i així, sembla que la marca no ha calat gaire, ja que jo també he gaudit com un estúpid (i ni tan sols era ja un nen) d’un d’aquests espectacles d’orques, i no em remunto a l’època d’Ulisses a Barcelona, si no a l’actual show que es pot veure a Loro Parque, a Tenerife.

Amb la intenció de prémer la petita nafra fins que torni a fer-nos mal, la directora Gabriela Cowperthwaite ens porta aquest “Blackfish”, presentat en el darrer Festival de Sundance i vista també en el Festival de Sitges. Es podria dir que “Blackfish” és la versió documental, hardcore i sense finals feliços de “Liberad a Willy”, on Willy es diu Tilikum i en comptes d’alliberar-se malviu en una piscina en la que ja ni neda, turmentat per un present desolador, un passat difícil i una llarga llista d’assassinats acumulats sobre les seves esquenes, allà on la seva aleta dorsal es corba de pura tristesa.

Fotograma de "Blackfish"

A base d’entrevistes i imatges d’arxiu, Cowperthwaite reconstrueix els fets ocorreguts a l’estiu de 2010, quan una reconeguda entrenadora del parc SeaWorld d’Orlando, Florida, va morir atacada per l’orca Tilikum. Una reconstrucció que la porta a conèixer la història de l’Orca, capturada l’any 1970 en costes de Washington, i ja de pas la del parc SeaWorld, on tot es pinta més maco del que és per tal d’omplir la butxaca.

Parlen de “Blackfish” com una pel•lícula necessària i de fet ho és, encara que sigui pel seu missatge. Fílmicament s’apropa perillosament a una producció televisiva sensacionalista, rallant el bizarrisme, però la potència de les imatges i la contundència del seu discurs acaben calant ben fort. Cowperthwaite aconsegueix el seu objectiu, “Blackfish” et colpeja deixant-te un cardenal allà on Willy ens va deixar la marqueta.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies