El més destacat del dia és la pel•lícula de vampirs de Jim Jarmush, “Only lovers left alive”, un slice of life vampíric amb un guió excel•lent i un discurs que meravella. També hem vist “Big Bad Wolves” un film que juga a la comèdia negra i al thriller i que comença millor del que acaba. I per últim us parlarem del “Much ado about nothing” de Whedon.
ONLY LOVERS LEFT ALIVE
L’aproximació als vampirs que fa Jim Jarmush difereix molt dels éssers superpoderosos que brillen i s’enfronten a milers de “races” sobrenaturals. Jarmush aposta per una visió més realista i dibuixa uns éssers que han viscut segles, que s’han cultivat i són responsables de grans creacions humanes i que han evolucionat en la manera com aconsegueixen el que necessiten per viure. Són, això sí, uns éssers profundament romàntics, solitaris i amb un estat d’ànim que tendeix a la depressió, però això està força relacionat amb el que la pel•lícula ens està dient de fons.
Amb independència de sinopsis que al final acabaran explicant més del que es necessita saber per gaudir de la pel•lícula, “Only lovers left alive” ens mostra un petit espai de temps en la vida dels dos protagonistes, una petita fracció de la seva existència que per nosaltres és significativa però que en el llarguíssim transcurs de les seves vides no deu significar res. L’amor immortal entre ells és una mostra de la faceta romàntica que ha inclòs Jarmush en la seva recreació del mite vampíric, però hi ha un altre element present a tota la pel•lícula que és la reivindicació del passat, una glorificació dels dies on tot era més senzill i les aportacions de la humanitat eren més significatives (almenys pels dos vampirs del film). El present és pels protagonistes un lloc desconegut i ple de desinterès; la seva llarga vida els permet analitzar la realitat amb més perspectiva i pels protagonistes els ‘zombies’ (nom que li donen als humans) han deixat de ser interessants. Podem pensar que és un discurs excessivament negatiu però a la vegada és desafiant i ens convida a qüestionar-nos el que tenim al voltant i intentar mirar les coses sense la celeritat que imposen les tecnologies, les formes de comunicació i els esquemes polítics i econòmics que ens envolten.
Encara que el ritme a estones és excessivament pausat i que li podrien sobrar uns quants minuts, el que proposa “Only lovers left alive” és profundament evocador. A més, compta amb unes interpretacions magnífiques de Tilda Swinton, Tom Hiddleston i Mia Wasikowska i té un final immillorable. Sense cap dubte està entre els millors títols d’aquest festival.
BIG BAD WOLVES
“Big Bad Wolves” uneix thriller, un punt de violència i bastant comèdia negra per servir-nos un plat entretingut però que es va desinflant a mesura que avança el metratge.
Una sèrie de noies apareixen brutalment assassinades i la policia sospita d’un professor d’escola. La falta de proves i la impossibilitat de detenir el sospitós culmina amb el pare d’una de les víctimes perseguint-lo per intentar que confessi.
Encara que la pel•lícula té parts molt interessants, com el plantejament de la història, la mescla d’elements no li fa cap favor i l’humor negre sembla a estones una nota discordant i poc integrada. A més el guió no està ben equilibrat: un començament excel•lent dona pas a un desenvolupamentirregular i un final amb mala llet però un punt fluix. Defectes a banda ens ofereix una hora i mitja entretinguda i està entre el més salvable del festival.
MUCH ADO ABOUT NOTHING
Joss Whedon va tenir el caprici de fer la seva versió de l’obra de Shakespeare en un descans de la producció de “Los Vengadores”. Per fer-ho va reunir alguns dels seus amics i col•laboradors a casa seva i durant dues setmanes es van dedicar a rodar-la. És fàcil imaginar el que es van divertir fent-ho i, afortunadament, la pel•lícula transmet tota aquesta diversió.
El Príncep Don Pedro d’Aragó retorna victoriós d’una batalla acompanyat del bastard Don Juan, Benedicte i Claudi. Són rebuts pel cavaller Leonato, que viu amb la seva filla Hero i la seva neboda Beatrice. La convivència entre tots els ells farà sorgir l’amor i també alguns malentesos.
Tot i que argumentalment és una obra senzilla, té alguns intercanvis dialèctics d’allò més divertits, com tots recordarem si revisem en els nostres caps l’adaptació que va fer Kenneth Branagh. Whedon manté tota la intencionalitat d’aquests moments i el text en la seva forma original però l’ambienta a Santa Monica en l’actualitat. Les discordances temporals entre text i imatges no fan mal al desenvolupament de la pel•lícula i resulten fins i tot divertides.
El film de Whedon té ritme, és molt còmic i utilitza la música com recurs humorístic. Els actors, entre els que destaquen Alexis Denisof, Amy Acker o Nathan Fillion, estan molt bé, millor quan encaren les escenes d’humor que les dramàtiques. En definitiva, resulta bastant impressionant veure com una cosa rodada en un parell de setmanes, segurament entre dinars, festes i sopars, ha quedat tan bé. Els fans del director no l’haurien de deixar passar però per la resta de públic també és totalment recomanable.
Envía una resposta