Dia accidentat amb un parell de projeccions interrompudes i una altra cancel·lada en què al final hem pogut veure un nivell de pel·lícules d’allò més variat. Afortunadament, cap horrible i algunes bastant decents.
THE CONGRESS
L’última pel·lícula d’Ari Folman és ciència-ficció d’aquella una mica complicada de pair i més destinada a persones que s’estimin molt el gènere. Tot i aquests condicionants, es tracta d’una pel·lícula que emociona i que té diversos moments espectaculars.
Necessitada dels diners, Robin Wright signa un contracte segons el qual els estudis faran una còpia d’ella i la podran utilitzar com vulguin. L’actriu tornarà a escena com a convidada per a un congrés, en un món que ha canviat completament.
La pel·lícula es basa en una novel·la de Stanislaw Lem i mescla animació i imatge real. Comença amb uns 45 minuts d’imatge real que ens expliquen una fascinant història amb Robin Wright com a protagonista. Realitat i ficció s’uneixen per presentar-nos a una actriu que pateix un enorme daltabaix en la seva carrera i a qui se li planteja una última oportunitat, que en definitiva és vendre l’ànima al diable. Aquest primer segment de la història fascina per les idees de fons i per la gran qualitat interpretativa dels seus protagonistes, principalment la meravellosa Robin Wright i Harvey Keitel.
La segona part de la pel·lícula és un lisèrgic viatge animat en el qual l’actriu s’embarca en un llarg procés per entendre el món en el qual es troba, cercar la seva pròpia identitat i apropar-se allò que més la defineix. L’animació és molt original i plena de referències però també cal dir que la pel·lícula guanya en complexitat i és més suggerent.
En conjunt, “The Congress” és una gran experiència en tots els seus segments però és una experiència difícil. Es tracta d’un canvi de registre radical respecte “Vals con Bashir” i pot desconcertar molts espectadors. Però deixeu-vos portar per tot el que té a oferir, no cal entendre-ho tot, és suficient submergir-se en el viatge que proposa.
DARK TOUCH
No és el primer cop que Marina de Van presenta una pel·lícula a Sitges. Es tracta de tota una veterana que ja ens va oferir cintes com “Dans ma peau” o “Ne te retourne pas”. Ara es submergeix en el terror sobrenatural, amb un film de realització i temàtica clàssica però que funciona molt correctament.
La petita Neve és l’única supervivent d’una massacre que acaba amb tota la seva família. Mentre els adults insisteixen en l’explicació racional, Neve els intenta convèncer que la tragèdia està relacionada amb la casa. Objectes que es mouen, llums que s’apaguen i molta mala bava en una pel·lícula de terror amb totes les de la llei.
“Dark Touch” és una pel·lícula molt clàssica, gairebé d’una altra època, que no recorre a la sofisticació que busca el cinema de terror més actual i que es recolza en elements clàssics del terror sobrenatural milers de cops vistos. De Van aconsegueix que tots aquests elements siguin molt coherents amb l’ambientació i el ritme de la història que ha triat. La part final deriva a temes que no s’havien plantejat tan clarament resultant massa desconcertants, però el conjunt manté en tensió i és agradablement estimulant.
EUROPA REPORT
Sebastián Cordero ens presenta una pel·lícula de ciència-ficció (“més ciència que ficció segons el director”) dintre del subgènere del “found-footage” (pel·lícules que es construeixen a partir d’enregistraments que han aparegut repentinament i que mostren una situació anormal).
“Europa Report” ens narra el viatge d’un grup d’astronautes a Europa, la lluna de Júpiter. La missió troba restes de vida, a partir excavacions fetes al gel que recobreix la superfície de la Lluna. Sis mesos després de començar la missió es perden les comunicacions i els astronautes han de completar la tasca sense contacte amb la Terra. Un any i mig després tornen a arribar enregistraments explicant que ha viscut el grup durant el seu viatge.
Cordero es fa servir del ja sobreutilitzat recurs del “found-footage” per explicar-nos el viatge dels extraterrestres, els seus problemes i els seus descobriments. És una pel·lícula molt típica, el final és fàcil d’imaginar i el que proposa ni està narrat amb el suficient ritme ni és el suficientment original com per interessar massa. Una proposta correcta però que serà fàcil oblidar.
Envía una resposta