Dia d’infaust record al Festival, on només es salva “Wrong Cops”, la comèdia sobre policies “corruptes” de Quentin Dupieux. Les noves pel·lícules de Nicolas Winding Refn i Ben Wheatley no arriben al que s’esperaria dels dos directors i, encara que hi ha uns quants fans dels dos films, per mi són dos suspensos sense discussió.

 

WRONG COPS

Wrong cops

En un món on el crim ha estat erradicat ¿què passaria amb la policia? Wrong Cops imagina aquest escenari mostrant-nos a un grup de policies avorrits, que maten les hores distorsionant el seu rol de defensors de la llei.

Quentin Dupieux, especialista a l’hora de definir mons estranys que li donen més d’una volta a la realitat, en aquest cas construeix una comèdia de policies, amb cert toc de docushow, que ens mostra la vida d’uns agents que no tenen feina i que aprofiten els seus privilegis per realitzar actes molt allunyats de les lleis que haurien de fer complir.

Situacions hilarants, diàlegs molt divertits, històries molt petites però ben desenvolupades, un repartiment excepcional i una gran dosi de riures són les característiques que fan que “Wrong Cops” destaqui davant d’altres propostes d’aquests dies. I, per suposat, és molt d’agrair que a les 8:30 del matí passem una estona tan divertida.

 

ONLY GOD FORGIVES

Only God Forgives

Nicolas Winding Refn torna amb una pel·lícula que porta a l’extrem tot el que ens havia ensenyat a “Drive”. Violència, preciosisme estètic, parquedat de paraules, guió mínim són algunes de les coses que trobarem a aquest “Only God Forgives”, una de les grans decepcions del Festival.

Billy, un delinqüent americà, mor a Bangkok després d’assassinar una noia. El seu germà i la seva mare es plantegen venjar-lo, sense saber que els seus destins es creuran amb un policia sense escrúpols.

Una història de venjança és el marc al voltant del qual es desenvolupa l’acció d’”Only God Forgives”, i és una història molt senzilla sense excessives sorpreses o emocionants girs de guió. Pots endevinar el que passarà i el percentatge d’errors serà molt baix. El que importa realment a la pel·lícula és la forma: Winding Refn potencia tots els seus elements i estilitza al màxim la imatge. El resultat són plans i seqüències molt boniques però acompanyades d’una lentitud excessiva, d’una pretensiositat extenuant, que en molts moments es converteix en tedi i avorriment. El repartiment queda ofegat per la forma: el personatge de Kristin Scott Thomas és el més interessant, fosc i punyent, mentre que Ryan Gosling segueix amb només una cara i 20 frases justes de diàleg.

Escenes molt boniques i alguns moments brillants no crec que justifiquin una pel·lícula tan buida.

 

A FIELD IN ENGLAND

A field in England

Acabem el dia amb el despropòsit màxim, l’última producció de Ben Wheatley, una pel·lícula avorrida, desconcertant i incomprensible.

En plena Guerra Civil Anglesa, un grup de soldats d’estar per casa es topa amb un alquimista. La trobada acabarà amb tots ingerint bolets enmig del camp de batalla i experimentant les seves conegudes i delirants conseqüències.

Intentar explicar l’argument de la pel·lícula és difícil perquè les tres línies que he posat (i que apareixen en els materials que he consultat) aclareixen molt poc del que passa al film. I jo no sóc capaç de completar-ho més o millor. La història no s’entén, s’abusa de les imatges estroboscòpiques, la música i el so són insuportables i és avorrida al màxim. És un cas en el qual em resulta impossible salvar alguna cosa, potser el treball dels actors.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies