Després d’un temps de fer un ús bastant lamentable de la tecnología amb l’únic objectiu d’encarir les entrades de cine i fer portar unes pesades ulleres al públic, per fi estan arribant a les pantalles algunes cintes on el 3D adquireix el sentit pel que es va crear. La última és “Metallica through the never” o com complir el somni de qualsevol fan d’enfilar-se a un espectacular escenari amb Hetfield i companyia.
El film neix a partir del rodatge durant dos concerts que la banda va oferir a Vancouver l’estiu de 2012. Allà el director Nimród Antal i el cinematògraf Gyula Pados van planificar tot un muntatge de fins a 24 càmeres i grues per intentar capturar tota l’explosivitat d’un dels espectacles musicals més espectaculars que hi ha.
El resultat és una experiencia totalment inmersiva en un concert de rock, en la que no ens quedem com a mers espectadors sino que ens infiltrem entre el públic, pugem a l’escenari per rascar les cordes de la guitarra al costat de Robert Trujillo i Kirk Hammett, sentim resonar els plats de Lars Ulrich, vivim tota l’expressivitat de James Hetfield i ens movem en girs impossibles entre tots els elements que van sorgint a escena: flamarades, estatues, lasers de colors, cadires elèctriques o les icòniques creus blanques.
Però “Metallica through the never” no és només música. El film també compta amb una historia intercalada. La protagonitza Dane DeHaan (el noi de mirada inquietant a qui vam descobrir a ‘Chronicle’ i ‘Cruce de Caminos’). Ell és un dels joves que treballa al backstage del concert fent de noi dels encàrrecs. Just quan comença el show l’envien amb una llauna de gasolina a rescatar un dels camions de la banda que s’ha quedat tirat al mig de la ciutat amb un carregament imprescindible pel grup. Però quan en Trip s’aventura pels carrers amb la intenció de complir la seva missió el més ràpid possible i tornar a veure el concert, es troba amb un paratge postapocalíptic de carrers deserts, cadàvers i bandes en batalla campal amb la policia. Les peripècies de Trip es van intercalant amb els temes que sonen a l’estadi (les mítiques ‘Master of puppets‘, ‘The memory remains‘, ‘For whom the bell tolls‘, ‘Enter Sandman‘ o ‘Nothing else matters‘), on el concert avança aliè a tot el què passa fora.
Aquesta altra part del film resulta una paranoia hiperal.lucinada, violenta i rabiosa que, tot i que deixa algunes imatges impactants i funciona com a interludis entre tema i tema, no acaba d’estar ben conectada amb la vessant musical del film.
És en aquesta on “Metallica through the never” guanya els enters, en com la precisa proesa fílmica de Nimród Antal permet experimentar en primera persona el concert d’una de les millors bandes de metal (o no, això donaria per tot un altre debat) del planeta, convertint-lo en un film imprescindible pels seus fans i tots aquells que vulguin sentir a la pell els decibelis i a les retines la pirotècnia d’un espectacle rocker de grans estadis.
Envía una resposta