Fa dies que no paro de recordar les sensacions que em va produir l’anterior film de Denis Villeneuve, “Incendies”. Allò va ser un viatge ple d’imatges poderoses amb unes interpretacions inoblidables i un text (adaptació de l’obra de Wajdi Mouawad) esfereïdor. Així que la possibilitat de poder escriure sobre “Prisioneros”, el nou treball del director canadenc era excitant.
Només cal seguir la seva carrera per desxifrar fàcilment les seves intencions de ser un director de renom mundial, ambiciós sense perdre la seva marca de fàbrica. Si “Polytechnique” -la primera pel·lícula que vaig veure- era un film modest però amb una temàtica poderosa (la matança que va haver-hi en un institut canadenc per part d’un dels seus alumnes), “Incendies” va suposar la seva coronació com a candidat a ser un director d’aquells de “cinema d’autor”. Però l’amic Villeneuve sembla no voler encasellar-se i es va reunir amb en Jake Gyllenhaal, per realitzar un film d’estil “indie”. No content amb això, poc més tard, en el mateix any, s’embarca en la producció d’una pel·lícula totalment mainstream (en el millor sentit de la paraula). Un thriller que ja els avanço, et deixa enganxat al seient durant més de dues hores.
Els Dover i els Birch són dues famílies que tenen fills d’edat semblant i celebren junts la festa d’acció de gràcies. En finalitzar el menjar les seves respectives filles petites desapareixen sense deixar rastre. El detectiu Loki es fa càrrec d’un cas complex i, a partir d’aquí, veurem com cadascun dels membres de la família afronta de maneres radicalment oposades el succés. Heus aquí el resum ajustat d’un film que argumentalment es va obrint fins a mostrar-nos una gran quantitat d’informació, pistes falses i decisions equivocades. Aquí tothom és terriblement humà (o tot el contrari), la gent es mou per orgull, fe o desesperació i els seus passos els apropen irremeiablement al buit.
El primer i més important a destacar és que el film es recolza especialment en les actuacions dels seus protagonistes i secundaris. La prova d’això és que el director filma els rostres, primers plans on podem veure rostres plens de fúria o dolor. En moltes ocasions, quan es reuneix un repartiment tan famós com aquest el conjunt sol ser desigual però tots i cadascun dels actors estan en estat de gràcia. Hugh Jackman és un pare trencat i furiós, desplega unes habilitats -per tots conegudes- per transmetre una violència increïble, però també veiem un dolor en la seva mirada que et parteix l’ànima. L’altre gran protagonista és Jake Gyllenhaal qui no sempre em convenç però en aquest film, per a mi, realitza una de les seves actuacions més completes, amb molts matisos. D’altra banda el ventall de secundaris és brutal, Maria Bello com una mare superada per les circumstàncies, el matrimoni format per Terrence Howard (un actor pel qual sento debilitat) i Viola Davis que funcionen com a contrast en perdre també a la seva filla i portar l’assumpte de manera oposada, la gran Melissa Leo com la tia del principal sospitós i el gran descobriment del film, Paul Dano com Álex.
Si és ben cert que el guió dins de la seva complexitat pateix de certes fissures que el director les soluciona amb un muntatge tibant i poderós, i el final de la pel·lícula alguns ho titllaran de ser massa made in Hollywood (que ningú oblidi que és una producció Warner Bros), uns altres podran queixar-se que tot està impregnat d’un aroma massa catòlic… és molt possible que tots tinguin raó. Però jo contestaré que no són moltes les ocasions que tenim els amants del thriller de poder veure una producció a l’alçada de “Seven”, “Zodiac”, “Insomnia” o “Mystic River”.
Envía una resposta