Torna al Teatro María Guerrero “Atlas de Geografía Humana”, adaptació teatral a càrrec de Luís García-Araus de la novel•la homònima d’Almudena Grandes. Fran, Rosa, Ana i Marisa, quatre protagonistes que un cop passats els 40 s’enfronten als seus conflictes d’identitat, les seves relacions familiars, al desamor, a la soledat, la infidelitat i fan un inventari dels somnis que encara els queden per complir.
Madrid. Una editorial i els diferents espais vitals de les seves protagonistes que tenen com a missió professional confeccionar un atles de geografia humana, excusa perfecta per entrelligar les seves vides i les seves històries quotidianes. Unes tauletes, unes làmpades, una hamaca penjada i uns quants plafons que amaguen un mapa del món vesteixen les diferents escenes. Bona part d’elles acompanyades per la música d’un violí que en alguns moments fins i tot es converteix en un personatge. Es tracta d’un escenari marcat per la proximitat amb el públic, circumstància que incrementa la sensació d’intimitat amb les actrius i els seus personatges. Intimitat, paraula clau en la novel•la d’Almudena Grandes, on els seus personatges confessen les seves pors i les seves debilitats, els seus reptes, les seves il•lusions i sobretot les seves frustracions.
Permetin-me que comenci malament, amb una cosa que mai s’hauria de fer, com és comparar la fantàstica novel•la d’Almudena Grandes amb l’adaptació teatral dirigida per Juanfra Rodríguez. Recordo l’Atlas de Grandes com una historia de quatre personatges plens de detalls, matisos i molt minuciosa en la descripció de cada una de les emocions que inunden als personatges. Amb aquest sabor literari, la primera impressió es que l’Atlas teatral em sembla una mera pinzellada de tot el que en el seu dia em va donar la novel•la. I aquí està l’error: la comparació. Si la missió de García-Araus hagués estat la de fer una adaptació exacta de la novel•la sobre l’escenari, a aquestes hores encara estaríem asseguts a les butaques del María Guerrero…
La missió de García-Araus es buscar l’essència del que va ser la novel•la. I té mèrit que aconsegueixi aquesta fita en poc més de 60 minuts. Perquè ho aconsegueix. Podria haver-nos obsequiat amb una adaptació teatral de durada excessiva. Però per sort no és així i es conforma amb extreure l’essència de cadascun dels personatges i per esquematitzar les seves experiències, aconseguint crear un bon quadre del museu d’Almudena Grandes.
Amb el text que s’obté, l’encarregat de la seva posada en escena, Juanfra Rodriguez, aconsegueix un resultat desigual. El principi es converteix en un exercici una mica inconnex, on la interacció dels personatges amb l’escenografia és forçada i injustificada, on el recurs a l’elegància del violí es converteix en una música d’ambientació que cansa. Per sort l’espectacle remunta a partir del moment en què els personatges es troben i estableixen un diàleg a quatre veus, en el que inclús té cabuda una reflexió molt actual en relació a la política i a una ciutat tan estimada per l’autora de la novel•la com és Madrid. Només per gaudir d’aquesta brillant escena col•lectiva val la pena assistir al Teatro María Guerrero.
Finalment, també es beneficia la peça de l’aportació de les seves actrius, destacant sobretot a Nieve de Medina i a Arantxa Aranguren (Rosa i Fran), animals escènics que un cop més llueixen la seva més que contrastada versatilitat, transmetent veritat i sinceritat per quatre costat. Magnífiques en les escenes individuals i en les col•lectives, dotant als seus personatges d’un carisma que enlluerna al públic i es converteix en un dels aspectes més destacats de l’espectacle, de la mateixa manera que la novel•la. Sens dubte, per les actrius i per saber copsar el que representa per a una determinada generació de dones la novel•la d’Almudena Grandes, aquest Atlas ja va ser i continua essent una de les que no s’ha de deixar passar de llarg a la cartellera.
Envía una resposta