El trastorn límit de la personalitat és una alteració que es caracteritza sobretot per una gran inestabilitat emocional, un pensament extremadament polaritzat i unes relacions interpersonals caòtiques. Generalment inclou modificacions generalitzades de l’estat d’ànim, de l’autoimatge i de la conducta, així com del sentit de la identitat, que poden portar a períodes de dissociació. Aquest trastorn és un dels més comuns que afecten a la personalitat, i a l’hora és una afectació desconeguda per la gran majoria de persones.
El muntador, guionista i fins ara director de curtmetratges Fernando Franco, escull aquest terrible mal com a punt neuràlgic del seu primer llargmetratge, “La herida”, on ens apropa al trastorn límit de la personalitat acostant-nos i molt a l’Ana.
Ella és una noia que treballa al servei d’àmbulàncies d’un hospital, acompanyant malalts que han de rebre tractament. Es troba perduda en un mar de relacions trencades: amb la seva mare que no sap com recolzar-la, amb el seu pare a punt de casar-se de nou, amb un nòvio amb qui no aconsegueix formar una parella sòlida, amb els seus companys de feina, amb les seves ex companyes d’estudis. Afectada d’un trastorn límit de la personalitat, l’Ana és un ésser solitari, miserable, pessimista i abocat a l’autodestrucció.
Un apropament tant personal requereix una interpretació sòlida que sigui capaç de fer sentir al públic el que sent una persona amb aquesta afectació. I en aquest sentit, Franco té una gran aliada en l’actriu Marian Álvarez, capaç de carregar-se la pel.lícula a les espatlles posant rostre i sentiments a fons a aquest mal desconegut per molts i difícil d’explicar. El director n’és plenament conscient i per això es dedica en tot el metratge a mimar la seva protagonista en plans tancadíssims als que ella respon amb una magnífica interpretació.
En la banda negativa, la pel.lícula més que en una història completa es queda en una postal, en un moment sense principi ni final de la vida d’Ana, rodat abusant de les iteracions i també de pesats moviments de càmera que es dediquen a seguir alguns diàlegs entre personatges com si es tractés d’un partit de tenis.
No sabem molt del passat de la protagonista i tampoc endevinem el seu futur, i així “La herida” més que desenvolupar una trama el que busca és comunicar un sentiment, fer-nos-el una mica més comprensible. En aquest sentit el film és molt reixit, i l’espectador acaba amb la mateixa desoladora i impotent sensació que la protagonista quan s’encenen els llums de la sala però alguna cosa fosca se’ns ha quedat dintre que ens apropa més als afectats del trastorn límit de la personalitat.
Envía una resposta