Runner, runner
4Valoració

Un thriller lineal i poc atractiu que ni tan sols poden salvar Justin Timberlake i Ben Affleck. Vaja, per a sortir corrent.

Un estudiant de la prestigiosa Universitat de Princeton té problemes per pagar-se la carrera. La seva passió pel joc el duu a perdre-ho tot en una partida online. Detecta que l’han estafat i es decideix a anar a buscar l’home que ho ha fet. A partir d’aquí el joc, els diners i l’ètica prenen les regnes de Runner Runner.

Tot i tractar-se d’un thriller on apareixen el joc i la corrupció, Brad Furman dirigeix amb poca agilitat tot un seguit de tòpics i situacions més que previsibles. Ni tan sols és capaç de mantenir en tensió el pati de butaques. Una narració freda i poc atractiva que ni la reputació dels dos actors protagonistes aconsegueix salvar. Justin TimberlakeBen Affleck lideren una història on el joc i les ànsies de poder posen contra la paret els límits morals dels humans. La relació entre ells dos i amb altres personatges no aporten res ni a l’espectador ni a la pròpia història. Els fets es van succeint sense preparació i d’una manera directa i poc estimulant.

Fins i tot el triangle amorós sembla un soufflé que es va desinflant a mesura que el metratge va menjant minuts per a convertir-se, finalment, en una mena de pasta tova i gens comestible. El guió, especialment els diàlegs, apareixen com una clara mostra de poca amplitud humana. Frases fetes, intervencions neutrals i paraules buides de contingut en una interacció tan profilàctica com destrempant. En definitiva, apareixen com sortits d’un barret de copa tot un seguit de mots deshumanitzats que posen en entredit la personalitat d’aquell qui els pronuncia.

Justin Timberlake Ben Affleck

Només alguna escena se salva de la crema general. Paisatges de Costa Rica, alguna persecució… Però, ben mirat, fins i tot les seqüències d’acció semblen estar inspirades en algun capítol dels Teletubbies. Ni el pòquer ni les màfies ni les dones esculturals aconsegueixen dotar de vida i credibilitat tot el que apareix a la pantalla. Un conflicte poc exprimit, escadusser de dinamisme i de girs inesperats. Sembla talment com si els guionistes Brian Koppelman i David Levien haguessin fet un cut&paste de les rèpliques més recurrents del món del thriller.

Ens trobem, doncs, davant d’un thriller més. Una narració lineal, esquemàtica i gens atractiva que no aporta cap novetat. Als espectadors els queden dues sortides dignes: dormir exonerats de qualsevol sentiment de culpa o començar a córrer i no parar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies