Tot principi té el seu final i aquest festival també. Comencem el dia amb un thriller “Prisoners”, en el dia de Hugh Jackman.

L’actor que encarna Lobezno i qui hem vist a “Australia” o “Los miserables” trepitja avui la ciutat per recollir el seu premi Donostia. Un cop passat l’huracà Jackman, ens endinsem en el cinema colorista de Jean-Pierre Jeunet, seva és la pel·lícula de la clausura, “The Young and Prodigious Spivet”.

Comencem el dia amb un thriller amb totes les de la llei “Prisoners”, projectada sota l’epígraf Projecció Especial. Un nou film de Denis Villeneuve, l’autor de la celebrada “Incendies” i d’”Enemy”, la paranoia que competeix aquest any en la Secció Oficial. El film que dura dues hores i mitjana té l’habilitat, que no tothom aconsegueix, de retenir a l’espectador a la butaca sense que quan acabarà allò, amb les tres armes molt poderoses : el guió -un entramat de fets i personatges molt aconseguit-, la direcció i la interpretació dels seus protagonistes.

Prisoners

Anem a pams, “Prisoners” ens porta a Hugh Jackman en el paper de Keller Dover, un pare que s’enfronta al pitjor malson, la seva filla Anna de sis anys ha desaparegut, al costat de la seva amiga Joy, i a mesura que els minuts es converteixen en hores, li va envaint el pànic. L’única pista: una atrotinada autocaravana que va estar aparcada hores abans al seu carrer. Encapçala la investigació el detectiu Loki (Jake Gyllenhaal), qui deté al seu conductor, Alex Jones, però la falta de proves l’obliga a deixar-lo anar. Encara que la policia segueix múltiples pistes, la pressió va en augment en saber que la vida de la seva filla està en joc. El desesperat Dover decideix que no té més remei que ocupar-se personalment de l’assumpte, però fins a on està disposat a arribar aquest pare desesperat per protegir a la seva família?

“El cinema és una eina per explorar temors profunds, que no m’agradaria experimentar. Faig pel·lícules per explorar-los, i interpretar-los i veure’ls és una forma de catarsi”, ha explicat en roda de premsa el canadenc Villeneuve. “”Prisoners” ens recorda què fàcil és jutjar des d’un punt de vista moral, i com és d’impossible saber què faries si no estàs en el lloc de la víctima. És una pel·lícula rara per ser d’Hollywood, i la productora (Kyra Davis) ho ha fet possible amb la seva valentia, és un film de suspens, però que fa pensar i que commou”, ha remarcat Jackman. Al Premi Donostia d’aquesta edició li està bé interpretat papers “extrems” perquè es considera “bastant moderat” en la vida: “El personatge de “Prisoners” em trenca el cor perquè és una persona que lluita tots els dies i la seva vida no és fàcil. El vull i l’admiro”.

Hugh Jackman

Però no ens enganyem “Prisoners” ha estat l’excusa perfecte del Festival per aconseguir que una estrella de Hollywood trepitgés la catifa vermella en una edició en que la catifa semblava el desert del Sàhara. Després de la cancel·lació a l’últim moment d’Helena Bonham Carter, ell, Lobezno, Jean Valjean, era la nostra última esperança i per sort, no ha decebut.

Hugh Jackman va arribar a la mitjanit de dijous. Va saludar sense pressa els fans que havien esperat amb paciència. La seva seria una visita llampec ja que també ha de recollir un premi en el Festival de Zurich. Però a Lobezno no se li enganxen els llençols, com diria Guardiola, ben d’hora, ben d’hora ha decidit sortir en bicicleta, menjar-se un pinxo de truita i banyar-se a la Conxa, que li recorda una platja de casa seva, la Bondi de Sidney. “Si vols que et deixin en pau a Espanya aixeca’t aviat”, ha sentenciat.

Hugh Jackman

En la roda de premsa ha fet broma amb l’interpret “Em sento tan a casa… És que fins al traductor és australià”, i l’ha fet saludar a la sala des de les finestres superiors. Simpàtic i atractiu, ha seduit als assistents de la sala de premsa, ha rebut una caricatura de Lobezno i ha triat el seu successor en el paper en un noi de la sala de provinents patilles. “Poques vegades miro cap a enrere, prefereixo mirar cap al futur”- ha comentat- “Però ara m’alegro molt de la quantitat de directors bons amb els quals he treballat. La meva dona va guanyar en els noranta aquí la Conxa de plata -Deborra-Lee Furness amb “Waiting” (1991)-. Així que posarem els dos premis junts en la prestatgeria i l’anomenarem festival Jackman-Furness”. També ha explicat una anècdota de quan li van dir si volia presentar la gala dels Oscar, “Recordo la nit en què em van oferir ser presentador. Jo estava a Londres. Era la una del matí i em van trucar de l’oficina d’Steven Spielberg. Vaig pensar que era una broma…. Fins que vaig descobrir que era veritat i vaig acceptar. Em vaig quedar assegut en el llit cinc minuts, pàl·lid, va entrar la meva dona a l’habitació, es va fixar que estava alterat i jo només vaig poder dir-li: ‘Carinyo, et vas al llit amb el mestre de cerimònia dels Oscar’. I ella em va respondre: “Està aquí Billy Cristal?”. I, evidentment, ha comentat com se sentia de “sorprès i agraït, és un honor ser reconegut per un festival tan prestigiós, en el qual m’han precedit noms que em fan sentir molt humil”. Noms com Gregory Peck, a qui ha nombrat per “Matar a un rossinyol” o Robert de Niro a “El caçador”, una altra de les seves referències.

Després a les 18.30, Jackman ha passejat per la catifa vermella a recollir el premi del festival Jackman-Furness, anat amunt i avall entre els fans que l’esperaven encantats amb l’australià.

I tot principi, té el seu final i arriba el film de clausura. Només ens quedarà saber quin és el Palmarés d’una secció oficial una mica desangelada i que no tenim massa clar per on aniràs. Abans però el color, la fantasia, la dolçor i el pèl de nyonyeria de “The Young and Prodigious Spivet”, del director francès Jean-Pierre Jeunet.

 "El extraordinario viaje de T.S. Spivet"

De nou amb les ulleres del 3D -encara que no sigui un film al que li faci massa falta- el film ens fa acompanyar a T. S. Spivet, un geni de dotze anys que viu en un ranxo en Montana. El seu gran talent per a la cartografia i els invents aviat té recompensa. Una institució científica li concedeix un prestigiós premi i creuarà mig país per recollir-lo. La pel·lícula, està protagonitzada pel jove Kyle Catlett (“The Following”), compta amb secundaris d’autèntic luxe com són: Helena Bonham Carter, Judy Davis o Dominique Pinon, un dels habituals dels films de Jeunet.

El film correcte. Si us agrada l’estil “Amélie”, Jeunet continua fidel amb aquests productes coloristes, plens de vermells i grocs brillants, personatges innocents amb revolucions personals, dolçor, sempre amb el seu missatget final i un “happy ending”. Un conte per entrar-hi convençut o deixar de banda abans de posar-hi. Jeunet no enganya, el seu cinema és el que és. Ja ho ha dit el director, “m’agraden els artistes que tenen una mirada sobre el món, que se separen una mica. Per fer pel·lícules realistes, amb persones d’avui dia, prefereixo veure un documental. El cinema de la realitat m’avorreix”. I el seu és un cinema de fantasia.

Res, aquest Festival ja s’ha fos. Ara només ens queda saber qui guanya…

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies