Quan el festival comença a encarar la seva recta final, les dones han agafat el protagonisme de la Secció Oficial i les perles en la jornada d’avui. Joves, guapes, malaltes, lluitadores, obsessives, preocupades i viatgeres han presentat les seves cartes en un certamen que segueix sense trobar favorits de cara al Palmarés.

La primera d’arrancar la competició avui ha estat la directora Jasmila Zbanic, nascuda a Sarajevo, qui amb el seu primer llargmetratge “Grbavica” va aconseguir guanyar l’Ós d’Or a Berlín el 2006. Ara presenta ”For those who can tell no tales” un film que intenta posar veu a les víctimes de la guerra dels Balcans. Ho fa a través de Kym Vercoe (interpretada per ella mateixa, recreant la seva experiència personal), una australiana que viatja a Bosnia 15 anys després del conflicte. Seguint els consells d’una guia arriba fins a Visegrad, un poble on res sembla recordar els terribles fets que hi van tenir lloc. Però mica en mica anirà descobrint que des de l’hotel on s’allotja fins al pont per on creua caminant, tot van ser escenaris de violacions i matances. L’experiència afecta profundament la Kym, que no aconsegueix entendre com la gent, les autoritats i els redactors de guies de viatges es comporten com si allà mai no hagués passat res i segueixen indiferents amb les seves vides.

Directora i protagonista de "Those who can tell no tales"

For those who can tell no tales” funciona com el què és, un senzill homenatge a les víctimes d’una horrible guerra a la que el món en general encara no ha aconseguit apropar-se del tot. La manera com ho fa el film resulta molt personal, documental, volent fer-nos imaginar els horrors sense mostrar-los, posant distancia entre els fets i el seu descobriment per part d’una estrangera i, sobretot, fent sentir a l’espectador la frustració que experimenta la protagonista en constatar que a ningú de la zona li afecta tot plegat tant com a ella que ve de fora.

El segon a entrar a la competició oficial avui era un dels grans noms del cartell, Atom Egoyan, però la seva pel.lícula “Devil’s Knot” ha estat una enorme decepció. El film, que quan s’estreni a les sales portarà el nom de “Condenados” parteix d’un cas real per vestir un thriller criminal/judicial. En una petita comunitat d’Arkansas, al 1993, tres nens de vuit anys van sortir a passejar amb les seves bicicletes i ja no van tornar a casa. Després de buscar-los pel bosc durant hores, en van trobar els cadàvers en un rierol, lligats de peus i mans i amb diverses ganivetades. La investigació va portar davant la justícia a tres adolescents a qui es va acusar d’haver mort els nens per practicar ritus satànics. Però durant el judici hi va haver diverses irregularitats i encara avui es sospita que els veritables assassins no es van arribar a atrapar mai.

Reese Whiterspoon i Alesandro Nivola, pares d'un nen desaparegut a "Devil's knot" d'Atom Egoyan

El repartiment està encapçalat per Reese Whiterspon (la mare d’un dels nens morts) i Colin Firth (l’investigador privat que posarà en dubte la culpabilitat dels acusats), però cap dels dos no aconsegueix dotar els seus personatges de la passió i l’interès que caldria amb un tema així. La pel.lícula resulta avorrida, encartronada, no es preocupa massa de treballar-se els seus personatges i al final esdevé un telefilm que no aporta res interessant a un cas que ja s’ha tractat, per exemple, al documental “Paradise Lost” (aquest sí premiat en diversos festivals i als Emmy). Atom Egoyan ha defensat davant la premsa la seva tria d’aquest cas dient que precisament “he triat aquests fets per fer sentir a l’espectador la frustració davant d’un cas sense resoldre, on les respostes no són gens fàcils i no hi ha explicacions lògiques.” En tot cas, el consens de la crítica al sortir de la projecció ha estat preguntar-nos què coi hi feia això a la Secció Oficial del festival.

Qui sí ha enamorat l’audiència ha estat Marine Vacth, protagonista absoluta del darrer film de François Ozon (guanyador l’any passat de la Conxa d’Or amb “En la casa”). A “Jeune et Jolie”, vista avui a la secció Perles, ella és Isabelle, una noia de 17 anys a qui el film segueix al llarg de quatre estacions adornades amb les cançons de Françoise Hardy.

Marine Vacth, la guapa i jove protagonista de "Jeune et Jolie" de François Ozon

La historia comença a l’estiu, quan la seva primera experiència sexual la deixa totalment decebuda i segueix la resta de l’any, mentre la jove es dedica a exercir la prostitució com a forma d’expressar rebel·lia, acumular sensacions i buscar identitat en un món on no se sent a gust. La seva protagonista és el gran descobriment del film, que transpira frescor i llibertat per parlar del què parla i encara que en alguns moments acusi certes inconsistències en la trama, transmet que ser jove i equivocar-se per aprendre són conceptes que van de la mà.

I per tancar el dia, veiem la última cinta que entra a la Competició Oficial, “La herida” del debutant Fernando Franco. Un film que ha generat divisió d’opinions però on tots hem estat d’acord en un punt, l’enorme treball de la seva protagonista, Marian Álvarez. A “La herida” ella és Ana, una noia perduda en un mar de relacions trencades, amb la seva mare, amb el seu pare a punt de casar-se de nou, amb un nòvio amb qui no aconsegueix formar una parella sòlida, amb els seus companys de feina, amb les seves ex companyes d’estudis. Afectada d’un trastorn límit de la personalitat, l’Ana és un ésser solitari, miserable, pessimista i abocat a l’autodestrucció. I Marián Álvarez es llueix per traslladar a l’espectador la seva desoladora situació.

L'equip de "La herida" posant davant la premsa a San Sebastián

En la banda negativa, la pel.lícula més que en això es queda en una postal, en un moment sense principi ni final de la vida d’Ana, rodat abusant de les iteracions i amb una cansina càmera que es dedica a seguir els diàlegs entre personatges com si es tractés d’un partit de tenis. Però en tot cas ens quedem amb l’efectivitat per apropar-nos a la desesperançada realitat de persones a les que no solem posar massa atenció i amb la gran interpretació d’aquesta madrilenya, a la que Franco mima en plans tancadíssims, que al final de la competició s’ha alçat fins al capdemunt de les apostes per una Conxa a la Millor Actriu.

I així acaba una jornada marcadament femenina que a mitjanit viurà l’arribada de Hugh Jackman a la ciutat, l’estrella més esperada d’un Festival on n’hi ha hagut molt poques i on avui hem sabut que Helena Bonham Carter no viatjarà a Donosti per la clausura.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies