Continua el Festival amb una secció oficial que no acaba d’arrencar com caldria i amb Perles que, fins ara, són els films més ben rebuts. En la secció oficial “The Railway Man”, amb Colin Firth i Nicole Kidman i la minimalista “Club sándwich”. Entre les perles, “Tian zhu ding (A Touch of Sin)” de Jia Zhangke i “Dallas buyers club” amb les impressionants interpretacions de Matthew McConaughey i Jared Leto.
Comencem el dia amb “The Railway Man” del director australià Jonathan Teplitzky, una pel·lícula basada en fets reals que explora els fantasmes que turmenten el subconscient d’Eric Lomax per la tortura que va patir a la Segona Guerra Mundial. L’actor anglès Colin Firth és qui encarna a Eric Lomax, qui sent un jove oficial de l’exèrcit britànic va ser fet presoner amb el seu regiment per tropes japoneses. Anys després, passada la guerra, coneix Patti (Nicole Kidman), s’enamoren i es casen. Patti, de mica en mica, anirà coneixent millor una part de l’home amb qui s’ha casat, un home trencat per la guerra que no ha superat els seus fantasmes.
Jonathan Teplitzky en roda de premsa va comentar que “la sanació no és una cosa que passi de la nit al dia, és un procés i redescobrir la pròpia humanitat és part d’aquest procés” per afegir que “massa sovint la gent torna de la guerra havent vist i patit coses terribles i el dany és intern”. L’acompanyava a la roda de premsa, Patrícia Lomax, vídua del personatge real en què es basa la història, un enginyer i apassionat dels trens, Lomax es va veure obligat a treballar amb els japonesos en la construcció d’una de les línies de ferrocarril, entre Tailàndia amb Birmània, més difícils del món ja que travessa muntanyes i jungla. A la pel·lícula, malgrat les expectatives que s’aixequen, només s’intueixen les brutals tortures a les que va ser sotmès Lomax, “perquè em van dir que si no ningú vindria a veure-la”, va assegurar Patricia Lomax. El film no només parla de les ferides de guerra, sinó també el perdó. De fet Lomax es va enfrontar al seu torturador i finalment, va decidir perdonar-lo “perquè són els governs els que fan la guerra i no els soldats”. Tots dos van acabar mantenint un relació d’amistat.
El film ha estat acolllit de manera irregular en el passi. A la història li costa arrencar, la factura crea la sensació d’estar veient un telefilm i malgrat ser una història real, la sensació d’irrealitat li dóna un punt de ficció.
Continuem el dia amb una perla, xinesa concretament, “Tian zhu ding (A Touch of Sin)”. Quatre històries, quatre personatges, quatre zones diferents. Un miner enrabiat es revolta contra la corrupció dels líders del seu poble. Un treballador immigrant que torna a casa per Any Nou descobreix les possibilitats infinites que pot oferir una arma de foc. Una atractiva recepcionista d’una sauna topa amb un client que l’assalta i això la duu al límit. Un jove treballador d’una fàbrica va passant de feina en feina mirant de millorar la seva sort a la vida.
Quatre històries ambientades al cor de la Xina actual (des de metròpolis noves a les zones rurals del país), que ens porten una reflexió sobre la Xina contemporània, un gegant econòmic que lentament es troba erosionat per la violència que el mateix sistema econòmic està fomentant. Jia Zhangke torna a convertir el seu país en tema de la seva obra. Un país vist des de la seva gent , els seus sentiments, les seves frustracions, la seva violència … Una mirada crítica, violenta, però també desigual, amb un ritme (afegit a la seva durada) que la fa dificil de passar i que li fa perdre eficàcia narrativa en els quatre episodis que tampoc no acaben de tenir la interconnexió que caldria.
El mexicà Fernando Eimbcke competeix per la Conxa d’Or amb “Club sándwich”, pel·lícula minimalista sobre el distanciament entre mare i fill a l’arribada de la pubertat. Paloma i el seu fill de quinze anys Héctor mantenen una relació molt intensa i especial. Quan passen unes vacances en la costa, Héctor coneix a Jazmín, una adolescent amb la qual descobreix les primeres espurnes d’amor i sexe. Tractant de mantenir a Héctor prop d’ella, Paloma no passa una bona estona mirant d’acceptar que el seu fill està creixent i que perdrà una part de la relació que han tingut durant aquests anys.
Ja hem dit, minimalista, el que vol dir espais molt calculats, gestos continguts, imatges sòbries i llargs silencis que condueixen a l’espectador cap la tensió entre els tres personatges en un hotel buit i claustrofòbic. Aquest film petit ha tingut una bona acollida en una secció oficial que no està sent massa reeixida. A“Club sándwich” li costa d’arrencar però acaba deixant un molt bon sabor de boca.
Hem acabat el dia amb una nova perla. De fet ha estat una PERLA amb majúscules, “Dallas buyers club” de Jean Marc Vallé. Un film on, de nou, trobem una historia real, la de Ron Woodroof, a qui li diagnostiquen que té el virus de la sida i li donen 30 dies de vida. Ron no vol acceptar aquesta sentència de mort i s’introdueix al món dels fàrmacs clandestins, que l’acaba convertint en el major promotor d’un tractament no aprovat legalment que no només li alleuja de la malaltia, sinó que també perllonga la seva vida. Woodroof inicia una batalla contra l’Administració d’Aliments i Medicaments, i dóna motiu a una campanya de conscienciació sobre la desinformació del govern per ajudar a totes les víctimes silencioses que sofreixen el virus de la sida.
“Dallas buyers club” és un biopic peculiar sobre la SIDA que evita la condescendència, el sentimentalisme excessiu o compadir en excés els seus personatges gràcies a un gran guió, a més d’unes interpretacions espectaculars de Matthew McConaughey i de Jared Leto. Tots dos realitzen una feina espectacular, no només per la seva transformació física (cap rastre del McConaughey dels anuncis de colònia i que, darrerament, ha encertat en la tria de papers que l’allunya de la imatge de guaperes fantasma) sinó per la credibilitat i carisma que donen als seus personatges, tots dos al límit però mantenint la dignitat i el seu sentit de l’humor malgrat tot. No ens estranyaria tots dos s’emportessin alguna estatueta daurada l’any que ve.
Envía una resposta